Perelló i Orteu tot esperant Salvadó

Totalment desolat

2010-01-30T18:05:00.000+01:00

Estic totalment desolat per la cancel·lació d'un dels meus shows favorits: El cor de la ciutat.

Les trames i sub-trames d'aquest esplèndid producte m'havien acompanyat des de la pubertat i, ara, sense previ avís, me l'arrebaten.

Alguns diuen que ja no es podia treure més suc dels personatges i que tot era una redundància des del capítol 3, però jo crec que sí que es podia haver continuat emetent un parell de dècades més.

Llenço un parell d'idees als guionistes:

-El Peris troba una escotilla misteriosa al bar.
-Els habitants de Sant Andreu descobreixen que no estan sols al barri; que hi viuen uns paios anomenats "los Otros".
-Que es traslladin massivament a un poble imaginari anomenat Ventdelplà o La Riera.

Els malvats

2009-10-20T00:04:00.003+02:00

Baró d'Schrödinger: "Vostè i jo som dos dinosaures. Ja sap, amb el cap petit i els bracets curts."

SINOPSI
Jimmy O’Hara (James Stewart), esquiador professional, pare exemplar i americà mig, es veu involucrat accidentalment en un complot internacional que pot acabar amb la placidesa de la Guerra Freda.

Una trama d’espionatge inicialment complexa, posteriorment confusa i finalment impossible de seguir que té el seu clímax a la persecució d’esquiadors més gran que s’hagi vist al teatre.

Molt més que un simple homenatge a Hitchcock; un plagi en tota regla.

---

Starring: Èlia Corral, Ester Cort, Òscar Garcia, Santi Monreal, Pep Muñoz, Biel Perelló, Mireia Piferrer i Miquel Àngel Ripeu.

Written by Biel Perelló

Directed by Jordi Frades & Biel Perelló

Estrena, desembre 2009. Sala Trono, Tarragona.

Pyongyang

2009-09-28T20:43:00.001+02:00

De viatge d'estudis amb els meus companys d'FP d'orfebreria. Alguns volien anar a Granada però al final vam votar i vam anar a Corea del Nord.

(NOTA: els tremolors del vídeo són una opció estètica, no Parkinson.)

Un regal

2009-09-27T17:01:00.001+02:00

El projecte Alfa, o Estampes africanes amb Lenin de fons de Viuda de Iguana e hijos a Vimeo.

- - - MARÇ 2009 - - - en les millors llibreries, en els pitjors prestatges

2009-02-09T02:21:00.017+01:00

Teletienda

2009-01-13T09:03:00.008+01:00

Barcelona arriba a la maduresa cultural amb l'estrena d'El projecte Alfa, o estampes africanes amb Lenin de fons al teatre del Raval.

Com a mostra d'empatia cap als amables lectors d'aques webleaug em permeto la llibertat d'oferir-los la possibilitat de veure l'espectacle i gaudir d'un còmode descompte.

INSTRUCCIONS D'ÚS

Fer kilck aquí.

Imprimir la imatge resultant.

Personar-se amb la impressió resultant a les guixetes del teatre del Raval entre els dies 16 de gener i 8 de febrer.

Gaudir del còmode descompte.

No es permet l'entrada al teatre amb armes de foc.

23 segons d'emoció

2008-12-11T12:57:00.002+01:00

Visitin ja la precària web iguanaehijos.com.

LOST: una sèrie que no mata

2008-11-11T08:32:00.019+01:00

He aconseguit un videocassette d'una sèrie de televisió que s'acaba d'estrenar als EUA. Es diu LOST, que es podria traduir com PERDRE'S.

Il·lustraré la meva crítica amb algunes fotografies extretes de la versió portuguesa de 1959 (Os perdidinhos) ja que m'ha resultat impossible trobar imatges de la sèrie americana a través de la internet.

És una sèrie interessant, pel que he pogut comprovar. El meu nivell d'anglès no és l'òptim ni la qualitat de la cinta VHS la millor, però he pogut deduir que tracta d'un grup d'amics que decideixen estavellar el seu avió a una illa deserta (Jamaica, probablement).

El problema comença quan alguns moren a causa de l'impacte i els supervivents esperen que els vinguin a rescatar. D'aquí el títol PERDRE'S.

La sèrie és típicament americana: els actors són anglesos i la trama és hipnòtica. Tot i això confesso que un cop vist l'inici vaig pensar que em trobava davant una altra típica sit-com com Plats Bruts o Ventdelplà on les situacions hilarants es succeirien a l'illa mentre esperen ser rescatats.

Però no. Resulta que és un drama amb ribettes de ciència ficció, ja que, de cop i volta, els simpàtics nàufrags són atacats per un monstre i el riure se't glaça a l'esquena.

El monstre en acció. És una mena de fum negre que pren forma de mandril estràbic.

Ràpidament la tensió creix i comencen les primeres tanganes entre els supervivents. Afortunadament l'oncòleg Jack Shepard pren el toro per les regnes i adopta el rol de líder.

L'atractiu oncòleg Jack Shepard, interpretat a la versió portuguesa per Luiz Alfonso de Feira.

A partir d'aquí hi ha un grapat de capítols intrascendents trufats de trepidants escenes de monòlegs interiors i viatges en el temps fins que els nàufrags troben al mig de la selva un búnker abandonat de l'època Maya. El búnker és un prodigi de tecnologia i ens demostra fins a quin punt ens vam equivocar els occidentals exterminant aquesta notable cultura.

Sota una escotilla s'amaga un avançat búnker Maya. A la imatge dos dels protagonistes dormen al terra després de causar desperfectes al mobiliari.

Les sorpreses no s'acaben aquí. Els nàufrags descobreixen que a l'illa hi viu una secta anomenada "The Others", possiblement mayes o templers guardians del Sant Grial. Això provoca un bon seguit d'equívocs i morts aleatòries.

"The Others": D'esquerra a dreta el pèrfid Benjamin Linus, la francesa boja i Tom.

La situació és tan insostenible que un grup de valents nàufrags decideixen deixar la sèrie en barca, farts de la vida i dels flashbacks que interrompent totalment la trama.

Michael i Sawyer, dos dels supervivents, decideixen fugir de l'illa construint una fora-borda amb restes de l'avió i branquillons.

En definitiva: LOST és una sèrie que no mata i que segurament aquí no arribarem a veure mai, a no ser que disposin de contactes adequats que els puguin aconseguir una còpia en videocassette, com és el meu cas.

Olè! Crítica taurina de San Isidro

2008-05-17T00:57:00.003+02:00

Com vostès, amables lectors, sabran sóc un gran amant de la fiesta en general i de la tauromaquia en particular. Per això no he resistit la temptació d'assistir a la corrida d'avui corresponent al torneig internacional San Isidro '08.

Greu error, com veuran.

El cartell anunciava morlacos de la ganadería del Marqués de Torrelodones i la participació dels diestros José Hernández, Coñón de Córdoba i Maricón de Orihuela, tots ells matadores free lance. L'event s'ha disputat al Royal Lavapiés Arena, amb un aforament per a 86.000 espectadors, que ha registrat un ple històric gràcies, en part, a l'afluència d'aficionats de l'equip visitant.

El primero de la tarde, Garboso, un rabilinguo cardeñoso apitonado de 8.000 quilos ha resultat ser un toro amb garra i José Hernández ha estat malament. Pitos i palmas, al fifty fifty. Correcte amb els ferros ha fallat com un filldeputa amb la suerte de varas i ha estat discret al cuerpo a cuerpo.

El segon toro, Heisenberg (pitoniso rabilampiño amariconao de 18.000 quilos), s'esperava amb ànsia per part del respetable. No en va aquest toro ja va debutar brillantment a la selecció sub 21 i el tendido l'ha rebut amb una ovació a peu dret al crit unànim de "Ra-úl, Ra-úl, Ra-úl". El bitxo s'ha venido arriba i ha empitonat a tort i a dret fins que el jutge de cadira l'ha fet baixar del núvol assenyalant-li una rigurosíssima doble falta que ha encrespat l'humor del público.

Ha mort fenomenalment d'un tret al cap.

El bochorno ha arribat amb la sortida al ruedo de Maricón de Orihuela, que ha estat escridassat per les seves recents declaracions sobre el preu del petroli. Per més inri el toreador ha relliscat amb una pell de plàtan i s'ha obert una cella contra el quitamiedos.

Gusiluz, el tercer de la tarda, calb i passat de pes (318.000 quilos), ha sortit en tromba i l'ha embestit por todo el ojal, tot i que estava en fora de joc. Al final silencio i palmas. Maricón de Orihuela ha estat passiu amb el capote, melangiós amb el ferro i displicent amb l'embrague.

El quart i el cinquè han estat declarat mansos i han tornat a toriles amb evidents símptomes de tenir ganes de plorar. Els ha substituit el sobrero que, quan s'ha retirat el safety car, s'ha dedicat a fer caca al costat dels picadores.

El sisè i últim de la jornada ha resultat ser un vell conegut dels més veterans: Supertoro, un bicharraco manicorto asindromado de Down de 6 milions de quilos. Maricón de Orihuela l'ha desafiat amb un parell de manolitas i el toro s'ha picat. Mentre el torero el castigaba ben castigado a la zona de 6'25, Supertoro ha perdut els papers i li ha propinat un plantillazo al genoll. Maricón de Orihuela ha demanat el canvi amb ostensibles mostres de dolor i se li ha diagnosticat un trencament fibrilar que el mantindrà allunyat de les plazas dues setmanes. Ràpidament ha sortit a escalfar al burladero el jove de la pedrera Serafín Schrödinger, que ha estat correcte, simpàtic i força diligent. Ha demostrat caràcter i raza quan ha triat el ferro 7 per entrar a matar.

En definitiva, una tarda lamentable. No penso tornar als toros en molt temps. I ara, si em disculpen, que els donin molt pel cul i me'n vaig a veure Perdidos.

La Catalunya optimista. I què, si no?

2008-04-22T11:23:00.004+02:00

El tabac és dolent, i ben aviat ho serà l'alcohol (tot), i després el cafè. Amb el sexe no s'atreviran perquè ja torna a servir per reproduir-se. Sort que els arbres són verds i, sobretot, les roses són vermelles. És la Catalunya optimista, i ja en parlaven Nick Cave i Shane Macgowan amb aquesta magnífica cançó d'esperança.

PROU DE MARRANADES A LA NATURA

2008-04-03T20:27:00.008+02:00

L'anomenada "acció de l'home" està sent devastadora per al planeta. La deforestació, per exemple, és una cosa terrible, gairebé negativa. El comportament humà està fent que algunes espècies animals desapareguin o mutin, adaptant-se al medi. Sense anar més lluny, els voltors ja no es limiten a viure de la carronya, sinó que ataquen animals vius sense esperar que es morin per si sols, i els ossos i els senglars s'apropen a les cases sense por. Però el pitjor és que alguns animals imiten el comportament humà i la seva vida sexual ha deixat de tenir una funció reproductiva i ha esdevingut xauxa, per la qual cosa les poblacions van minvant alarmantment.
No n'hi ha prou amb plantar milers d'arbres un diumenge al matí. Cal que les persones s'apropin als boscos a reproduir-se, i no a fer marranades amb senyoretes eslaves per quatre quartos. Cal donar exemple a les bestioles perquè tornin a actuar com bestioles i deixin de fer-se les persones, que amb aquesta actitud no duraran gaire i el planeta se'n ressentirà.

Un disc interessant

2008-02-26T13:38:00.002+01:00

Ha sortit a la venda un disc interessant. Es tracta d'una gravació remasteritzada a partir dels cilindres de cera originals trobats entre els manuscrits del Qumran, amb cançons de Nostre Senyor Jesucrist.

El treball es titula Jesús de Nazaret canta en español i és un disc fresc carregat de ritmes essenis que mostra la vessant més folk d'un joveníssim Jesucrist.

Hi trobem dotze temes, entre composicions pròpies i versions d'altres artistes. Els arranjaments són els típics del folk jueu: una flauta, gent picant de mans, percussió a base de pedres i el cor de pastors barítons del Gòlgota.

UN ACUDIT SENSE POLIR

2008-02-16T23:13:00.004+01:00

- Ei, Big Chief, has dit "de tonyina"?
- No, no he dit res.

EL CCMA

2008-01-23T23:44:00.000+01:00

El fet que hi hagi un CCMA, ¿què vol dir? ¿Vol dir que el món de la tele es renovarà? ¿I aquest blog?

L'ENYORANÇA ÉS UNA COSA MASCULINA

2008-01-14T19:04:00.000+01:00

Els homes no oblidem fàcilment.

els autors

2007-12-22T14:29:00.001+01:00

Aquests som els que haurien d'escriure i no ho fem.

Bon Nadal i regaleu "Fum, fum, fum".

un regal perfecte pels que odien fer regals

2007-12-11T14:47:00.000+01:00

Ja és a la venda la que ha de ser l'obra de referència sobre les festes de Nadal i tot allò que les precedeix, acompanya i justifica. L'estudi es titula "Fum, fum, fum" i té una portada fàcil de reconèixer.

Una altra portada, també força vistosa, dibuixada -com l'anterior- per l'artista local Gabriel Salvadó, va ser amablement descartada pels responsables de l'editorial.

Benet i Jornet rules!

2007-09-30T22:21:00.000+02:00

Feu klikc per ampliar.

mim mort

2007-09-24T22:42:00.000+02:00

Marcel Marceau ha dit la seva darrera paraula

Literatura catalana

2007-09-22T02:11:00.000+02:00

La festa d'inici de temporada va aplegar, diumenge passat, a Castelldefels, als principals autors de la prestigiosa editorial Quaderns Crema.

busco pis

2007-09-14T00:14:00.001+02:00

Busco pis, concretament un segon que, fins no fa gaire, era en aquest edifici.

no us ho perdeu

2007-08-30T02:27:00.000+02:00

He passat un estiu excepcional llegint, pintant amb colors i retallant el darrer número que m'ha arribat de Scientific American. L'esquema de la dona mecànica és força detallat. Sembla força fàcil de fer, oi? Algú ho ha intentat? Cal realment tanta bobina de coure?

error

2007-08-09T15:47:00.001+02:00

Curs d'estiu: el guió

2007-08-04T11:01:00.000+02:00

Desconfia dels cursos, tallers, manuals, professors i llistes com aquesta. Explica la història que t'agradi. Utilitza el sentit comú. Deixa-t'hi la pell. No t'enganyis.

La rissa, remei infal·lible

2007-07-26T10:32:00.000+02:00

com aprendre estranger

2007-07-22T16:07:00.000+02:00

L’estranger és un idioma fàcil. El secret és aquest: no et fixis en què diu, fixa’t en com t’ho diu. L’actitud de la persona és, en essència, allò que et vol dir. Fer que sí i esperar a veure què passa és una resposta universalment vàlida. Amb paciència qualsevol situació es resol sola, en els cinc continents. Si entro en un restaurant i el cambrer m’aclapara amb preguntes, li vaig fent sí o no aleatòriament a cada pregunta fins que queda satisfet. I si veig que entrem en un bucle assenyalo el plat de la taula del costat.
L’estranger, com tantes altres coses forànies, està sobrevalorat. Aconsello a tothom que no aprengui idiomes. D’idiomes ja n’hi ha massa i massa informació desorienta. La part positiva de sortir a l’estranger és que et desorienta i no entendre res és la manera de començar a entendre alguna cosa.
Quan tornes a casa te n'adones que viatjant has viscut una temporada en la cmpleta inòpia. I descobreixes que s’hi estava bé, que es pot viure sense entendre res, que és saludable i que allarga la vida perquè la fa desautomàtica. Llavors ets tu qui pot parlar i els altres els que no entendran res.

dummie

2007-07-15T21:04:00.000+02:00

Ser dummy és la meva feina. Sóc una d’aquestes persones de mentida que es fiquen dins de cotxes de prova per estimbar-se violentament. Sóc un ninot de fusta però els cops m’han fet una persona receptiva.
El meu pare també era dummy. Recordo que jo era petit i ell jugava a llençar-me a munt. Al sostre de casa encara queden marques. M’anava fent gran i el pare no perdia el costum de pegar-me. Ho feia per despertar la meva vocació. Volia ensenyar-me l’ofici.
Pot semblar que us explico tot això perquè estic dolgut amb ell. No és cert. Rebre és dur, però et fa replantejar les coses, t’ajuda a meditar. Quan et sents tractat injustament arribes a conclusions importants, com ara: que has de decidir si tens dignitat o no la tens, i si la tens has de trobar un lloc on ficar-te-la.
No sóc una persona valenta, ni he defensat mai ningú perquè allò que no vulguis per tu no ho vulguis pels altres. Això sí, com a professional que sóc, he procurat no implicar-me en actes de violència gratuïta. Tinc una tarifa.
La violència és una cultura que desapareix. La culpa és dels diaris i la televisió, que l’han convertit en una cosa bruta i retrògrada, de la que no se’n pot fer broma. Ha esdevingut tabú. Ja ningú es pega pel carrer i es va perdent el contacte entre generacions.
Si el meu fill vol seguir la tradició familiar, com podré ensenyar-li l’ofici? Ho hauré de fer d’amagat, o hauré de pagar a un company de l’escola perquè l’apallissi durant l’hora del pati. Estic d’acord que la violència pot resultar perillosa si s’usa sense seny, i que és físicament pesada. Però aquells que hem rebut sabem que també és terapèutica i relaxant. I encara us diré més. No crec que hi hagi una violència de veritat quan no hi ha estimació.

L'ús del gat

2007-07-11T23:54:00.000+02:00

Estic pagant un gat i no n’estic gens content. No m’ofereix el servei que n’esperava. Només dorm. No sé quina jornada laboral fa. No sé quan he d’arribar a casa per trobar-me’l de guàrdia. No treballa mai. Jo li faig més companyia a ell que ell a mi.
Però la pregunta és: com s'ha arribat a aquest punt. Vull dir, és la seva una passivitat instintiva? Algú entén com ha pogut evolucionar l’espècie? Totes les espècies han lluitat per sobreviure, totes menys els gats. Amb qui els ha tocat competir?, amb vegetals?
A vegades el meu gat dorm tan profundament que l’agafo i el faig servir per enllustrar-me les sabates. Acabo de treure la pols a tot el pis i penso: deu estar mort. Un dia es despertarà al contenidor.
És evident que no necessito el gat per res perquè jo ja sé l’olor que fan les potes de les cadires. Ho sabia abans de tenir gat.

Vatincan Airways

2007-06-30T15:41:00.000+02:00

Qualsevol que hagi passat per un aeroport des del polsegós dia de l'11-S del 2001 ha d'haver-se fet per força aquesta pregunta: Hem de seguir volant? Continuem fabricant avions o ho deixem estar? Si decidim continuar cal fer-ho sobre bases diferents. No pot ser que la Boeing i el Vaticà segueixin ignorant-se.
Mentre les potències colonials europees es repartien els continents, l’Església defensava que el seu monopoli no era d’aquest món. Per això Roma va sentir-se profundament dolguda per l’arrogància dels pioners aeris, que no respectaven el valor simbòlic que té el cel pels cristians. Es veia venir que no seria bona idea enviar fidels a sobre dels núvols i dur-los a visitar al Senyor quan no hi era.
Si els germans Wright haguessin estat frares i l’aeroplà s’hagués inventat en un monestir, l’aviació comercial hauria seguit pautes molt diferents, molt, i ara no estaria en crisi.
La meva anàlisi és estrictament econòmica: el cost que suporta l’aviació per garantir la vida és excessiu. Les companyies aèries no poden continuar garantint la vida perquè la vida és una garantia que no ofereixen en cap altre sector. Vés a un hospital i exigeix a un metge que viuràs. O busca un capellà, mai et dirà: tranquil, que no moriràs. En canvi les hosteses es fan un fart de prometre-ho.
L’aviació laica ja era un negoci ruïnós quan el terrorisme islàmic li va donar el toc de gràcia. No vaig cap valoració moral quan dic que la vida d’un fidel musulmà surt tirada de preu. Per tant, cal rebaixar el preu de la nostra existència. Sé que les devaluacions són doloroses però, fent números, no hi ha cap més manera de continuar volant. L’Ésglésia es quedarà tot el negoci aeri perquè és l’única capaç d’abaratir el cost de les vides humanes occidentals. Aviat entrarem als avions i el pilot ens saludarà: benvingut a bord. Les nostres vides són en mans de Déu. Feliç vol.

Decàleg imbècil

2007-06-26T04:38:00.000+02:00

1.- Ningú vol que els altres el considerin imbècil.
2.- Dels imbècils que s’esforcen en no semblar-ho en direm imbècils implícits.
3.- Tots som, d’una manera o altra, en un àmbit o altre, imbècils implícits.
4.- El imbècils explícits són persones que, voluntàriament, fan veure que són imbècils.
5.- Quan una persona fa veure que és imbècil, tothom al seu voltant se n'alegra.
6.- Quan una persona és bona fent-se passar per imbècil, pot dedicar-s’hi professionalment.

7.- Un imbècil professional té molta feina, tanta que sovint se l’endú a casa.
8.- A casa, les persones que conviuen amb un imbècil tendeixen a tractar-lo com un imbècil.
9.- Quan un imbècil professional descobreix una nova forma d’imbecil·litat ha de practicar-la tant com pugui, fent-la madurar fins que s’hi sent còmode.

10.- Quan assoleix aquesta maduresa, a l’imbècil professional li costa diferenciar entre fer l’imbècil i ser-ho.

Víctima d'una ONG

2007-06-12T16:01:00.000+02:00

Una persona que vol conservar l’anonimat m’explica que passa per un moment professional molt delicat, que l’han fotut fora de la feina i que fins fa poc que treballava en una ONG. La van fitxar per racionalitzar l’estructura de l’organització. La seva feina era fer un pla de viabilitat, retallar despeses com fos i despatxar a gairebé la meitat dels voluntaris, i no va tenir prou valor per fer-ho.
Es veu que la indústria humanitària està convertint-se en una selva, que l’ONG grossa és menja la petita i que el pitjor que poden fer els dirigents humanitaris és creure’s la teva pròpia propaganda. Només entrar en l’organització algú li va dir a la meva amiga que allí el lema era: “no li donis un peix, ensenya-li a robar-lo”. Diu que molts cooperants estan totalment desemparats, que arriben a la seva destinació sense res i que sort en tenen de que la gent del lloc s’organitzi i els ajudi. Es veu que els alimenten, els netegen de paràsits i els sodomitzen, diu que és una tradició africana.
Aquesta persona ha intentat trobar feina en altres ONGs però no l’agafen, i està segura que l’han apuntat en una llista negra, i que aquestes organitzacions humanitàries mai reconeixeran que hi ha llistes negres, sempre diran que són afroamericanes. Però allò que li dol més és l’argument que han fet servir per fer-la fora, li han dit que la seva incompetència dificultava la viabilitat de l’empresa, que estava posant en perill els projectes d’ajuda al tercer món i que, per tant, li fotien una puntada al cul per motius humanitaris.

La fi d'ETA

2007-06-05T20:08:00.000+02:00

Fa dies que ningú no parla d'ETA i em sembla oportú no baixar la guàrdia malgrat el camí d'esperança que ha obert el mal anomenat Procés de Pau.

¿O és que ningú no recorda l'atemptat al pàrquing de la T-4 de Barahas del 30 de desembre passat?

¿Ningú no recorda els dos herois equatorians que van donar la seva vida per evitar una tragèdia més gran?

Dos equatorians, recordem-ho, que dormien plàcidament a dos cotxes diferents del pàrquing i van rebre pòstumament la Medalla al Treball del govern espanyol. ¿Quina mena de feina feien aquests dos senyors? ¿Fer una becaina al cotxe és una feina? Llavors, o el govern va actuar de forma cínica o va venir a dir d'alguna manera que els equatorians en particular i els estrangers en general són uns mantes d'agafa't i no et belluguis.

¿Per què ETA va atacar dos equatorians? ¿Què pinta Equador a l'agenda sinistra d'ETA?

Sospito que la resposta és simple: els etarres estaven gelosos. Les enquestes del CIS sobre allò que preocupa els ciutadans començaven a situar l'immigració per sobre el terrorisme.

No saben perdre.

¿On s'és vist un problema del CIS eliminant un altre problema del CIS?

Com veuen els interrogants són molts. Que l'eufòria de la pau no ens faci perdre la sagacitat.

STOP! NO VOLEM MÉS COPS AL CAP!

2007-06-02T22:49:00.001+02:00

És possible que hagis experimentat, algun cop a la vida, un cop sever al crani. És el moment de dir prou. Els cops al crani causen dolor, desorientació espacial o temporal i, si són immerescuts, provoquen un comportament irritable.
En previsió de futurs col·lisions cranials adjuntem una llista de consells que pots penjar en un lloc visible. De tota manera és convenient memoritzar-los perquè una picada forta pot afectar momentàniament la visió, dificultant-ne la lectura –no diguem ja la comprensió.
ALERTA, en cas de picada cranioencefàl·lica SEVERA o MOLT SEVERA:
NO simular indiferència.

NO mirar pintura abstracta.

NO colpejar-se novament la zona afectada amb un cop de magnitud similar.

NO desfer-se instintivament els cordons de les sabates.

NO insultar a persones absents o mortes o presents en estat comatós.

NO ballar claqué o, en tot cas, fer-ho assegut.

SÍ contenir la respiració i l’orina, simultània o alternativament.

SÍ fer-se la pregunta de per què.

SÍ sacsejar violentament la mà perquè, malgrat que el dolor no desapareix, el moviment d’una extremitat dissipa la tensió sobtada.

SÍ fer-ho saber a altres persones que es puguin trobar al domicili, bé sigui oralment o amb una gesticulació prou explícita.

SÍ comentar-ho més tard trucant a alguns programes de ràdio.

Ni SÍ ni NO pregar de cara a La Meca.

HAMBURG, 1983

2007-06-01T22:30:00.000+02:00

El sr. Orteu amb barret saluda afectuosament al sr. Perelló.
"Quan li sembli bé poden començar a medir-nos els perímetres, si és que considera que això és tan important a la seva vida".

Gran premi

2007-06-01T20:11:00.001+02:00

He guanyat un altre premi. Crec que això deixa en una posició força incòmoda el senyor Orteu i el seu International Platos Contest.

INTERNATIONAL PLATOS CONTEST

2007-05-31T23:19:00.001+02:00

Zero Ground - Manhattan - 1998

Un altre premi

2007-05-31T18:18:00.000+02:00

Estic una mica trist perquè el meu trofeu ha quedat tapat per una ampolla d'una coneguda marca d'aigua mineral.

Consternació

2007-05-29T03:13:00.000+02:00

La mateixa nit, consternació entre l'equip perdedor.

Premi

2007-05-27T11:30:00.000+02:00

He guanyat un premi. Estic molt content.

L'esclat de joia.

L'alegria compartida.

La foto de grup.

L'eufòria.

Qui es pela què

2007-05-24T01:59:00.000+02:00

Com a lector de Marcel Grass en alemany em sento ofès, tip, perplex, estofat per la manera tan cursi com han traduït al català el nou i excel·lent llibre de memòries de l'escriptor aquest del bigoti (ara no em surt el nom). Pregunto: com és possible que la correcció política de la indústria editorial arribi al punt de voler fer passar tubercles per penis?

A l'esquerra hi ha la portada tal i com una editorial catalana ha decidit editar el llibre. A la dreta hi ha la que hauria de ser la portada amb el títol precís. Què vol dir tot pelant la ceba? Qui fa res mentre pela una ceba? Quin sentit té un títol així? De què estem parlant, d'un llibre de cuina? Per favor.

Per contra, ja que el llibre retrata els anys de joventut d'un noi estranger, és claríssim que el títol fa referència a la pràctica onanista, tan extesa en l'Alemanya nazi. Que tothom hagi de pelar-se la seva descriu, en una sola frase, unes condicions sexuals extremes i ben tristes.

Calces: propostes descartades

2007-05-20T12:32:00.000+02:00

Una marca tèxtil catalana buscava idees per anomenar una línia de calces. Aquestes són algunes propostes descartades.

Buñuel
Barcassa
Mon Petit Ecolier
Embraguatge
Illinois
Madam Curie
Garmendia
Chevrolet
Mundial 82
Xesco’s
Fish’n’chips
Chomsky
Tata
La Extremeña

Dinosaures

2007-05-18T21:14:00.000+02:00

Fa uns 2.513 anys, al Paleozoic, els humans eren una minoria ridícula. La Terra estava dominada per uns gegants anomenats dinosaures. Dinosaure vol dir “iguana terrible” en grec. És un concepte que va inventar Sòcrates per referir-se al seu deixeble Plató però que també es va aplicar als dinosaures. Perquè els antics savis pensaven que els dinosaures eren llangardaixos que havien mutat per culpa dels raigs làser emesos pel sol.

Però s’equivocaven. Els dinosaures no estan emparentats amb les iguanes sinó amb les aus. És a dir que els raigs làser van fer mutar els pollastres fins convertir-los en monstres. Per ser correctes els hauríem d’anomenar dinocotopoules o “pollastres terribles” i així ho farem durant la resta d’aquest article.

Els dinosaures van regnar el món durant més de 8 anys i llavors van desaparèixer sense deixar rastre i es van convertir en gasolina.

¿Què va passar? ¿Per què es van extingir els dinosaures?

Durant dècades s’ha especulat amb teories rocambolesques com, per exemple, que una enorme estrella fugaç o asteroide va xocar contra Mèxic i la metralla i l’efecte Doppler van matar els dinosaures convertint-los en gasolina.

Amb tots els respectes és una teoria ridículament subnormal.

Llavors, ¿com es van extingir els dinosaures?

Els meus estudis m’han aportat prou dades per afirmar que els dinosaures es van extingir a causa de la pràctica del sexe anal sense prendre precaucions. La promiscuïtat homoeròtica dels dinosaures va ser la seva perdició. Diferents excavacions paleontològiques han desenterrat esfínters fòssils que així ho corroboren. El VIH va provocar l’extinció massiva d’aquests mamífers gegants.

Altres estudis, com els publicats pels Ph.D. Salvadó & Orteu especulen amb la troballa de gomes, xeringues de pedra i culleretes al costat de fòssils de dinosaures, la qual cosa demostraria que la infecció no només es va transmetre per via anal.

En tot cas els dinosaures són història, s’han extingit per sempre i ens hem de conformar amb contemplar els exemplars en captivitat que viuen als zoològics.

BIBLIOGRAFIA:

-Armas, gérmenes y acero. Jared Diamond.

-History of the heroine. Ph.D. Salvadó & Orteu.

-Si la natura era la resposta... ¿em pot repetir la pregunta? Biel Perelló.

Biel Perelló és periodista divulgatiu i té un blog.

La Bíblia adaptada a les noves tecnologies

2007-05-15T14:57:00.000+02:00

Èxode en SMS.

Primer Powerpoint dels Macabeus.

PDF d'Isaies.

Evangeli a través del Messenger de Sant Mateu.

E-mail de Sant Pau als romans.

Primer Fax de Sant Pere.

DARWINISME

2007-05-10T18:47:00.000+02:00

Quan Darwin va publicar el seu pamflet sobre darwinisme allà per l’any 1841 (trenta o quaranta anys amunt o avall) Europa vivia el naixement simultani d’altres ideologies que, a la llarga, omplirien els carrers europeus de mort i de destrucció, com el marxisme, la psicoanàlisi o el nietzscheisme.

El camí del darwinisme, però, va ser molt més curt i, afortunadament, més breu. Charles Darwin, que ni tan sols pertanyia a la cambra dels Lords, va impulsar una llei sobre l’Evolució (sic) que, òbviament, els parlamentaris no van acceptar ni en broma. Cal recordar que la llei de Darwin mai no es va arribar a votar al Parlament. Mai. Però incomprensiblement les idees revolucionàries de Darwin van tirar endavant i, lentament, la societat victoriana va anar acceptant que el mico havia d’evolucionar fins esdevenir humà. Es promulgà un edicte pel qual tots els simis d’Anglaterra es convertiren en homes i Darwin va tancar el puny dins la butxaca en senyal de victòria.

Els efectes d’aquella (r)evolució van ser fatals per als britànics. D’un dia per l’altre la població es va duplicar i Londres va patir una superpoblació esfereïdora. Per culpa dels nous humans no hi havia ni feina ni aliments per tothom. Dickens ho va expressar magistralment al seu assaig Oliver Twist:

Per culpa dels nous humans no hi havia ni feina ni aliments per tothom.

La crisi va portar a la revolució industrial i a les guerres anglo-boers, amb resultats ambivalents. Per això, quan avui es parla tan a la lleugera de darwinisme i de creacionisme o de disseny intel•ligent cal mirar enrera i recordar que la Història està allà per alguna cosa i no només per posar-s’hi un barret.

BIBLIOGRAFIA:

- On the Origin of Species by Means of Natural Selection, or the Preservation of Favoured Races in the Struggle for Life. Charles Darwin
- An Essay on the Principle of Population. Thomas Robert Malthus
- The selfish gene. Richard Dawkins
- Wonderful Life: The Burgess Shale and the Nature of History. Stephen Jay Gould
- The Origin of Humankind. Richard Leakey
- Oliver Twist. Charles Dickens
- My 100 favourite prophecies. Nostradamus

Biel Perelló és periodista divulgatiu i ha viatjat a Anglaterra i a Sudàfrica.

Per una Palestina Antàrtica

2007-05-08T01:40:00.000+02:00

Quan ens arriben excel·lents notícies sobre el canvi climàtic i els científics estan disposats a certificar que el procés de desglaç antàrtic és ja un fet constatable, és l’hora de treure del calaix l’antiga utopia d’una Palestina Antàrtica.L’any 1903, en el sisè congrés sionista celebrat a Basilea, es va estudiar la proposta britànica de crear a Uganda un estat nacional jueu que, després d’enceses discussions, no va ser acceptada. Just el mateix any 1948 que les Nacions Unides van autoritzar la creació d’Israel, es va constituir a Zurich l’anomenada comissió Tayta, que va començar a reunir-se en secret amb l’objectiu d’estudiar possibles solucions als conflictes previsibles entre el nou estat jueu i la població palestina. Una de les seves conclusions va ser la possible creació d’un estat palestí allunyat de l’orient mitjà. Utah, l’arxipèlag de les Atoló, Menorca o els Andes peruans van ser descartats per motius diversos, quedant com a darrera possibilitat la del continent antàrtic. Ara que el desglaç de l’Antàrtida sembla irreversible, el projecte Tayta torna a ser feliçment notícia. Es farà justícia així a un poble repetidament maltractat. I estic segur que, abans no acabi el segle XXI, el món àrab contemplarà amb admiració com gràcies als germans palestins l’Islam arriba finalment al pol sud.

L'amistat: una cronologia

2007-05-05T16:22:00.000+02:00

1917 – A coneix B. C no coneix ningú.
1923 – A i B insulten C i tots tres es fan inseparables.
1924 – A, B i C s’allisten a la mateixa unitat hongaresa.
1924 – La guerra acaba. Per celebrar-ho A i B disparen contra C.
1924 – C es fica al llit amb la germana d’A i la mare de B, alternativament.
1927 – Primera exposició conjunta al Grand Palais. La crítica exclama un unànim ualah.
1928 – Discrepàncies repetides. B no surt mai del lavabo.
1929 – C llegeix “Ventriloquia moderna”. Comença el malson.
1931 – Visita a Nova York. Triomfen a Broadway amb el celebèrrim esqueitx dels dos astronautes i el robot Llorenç 2.000 en el planeta calent.
1932 – Fracàs inesperat del seu film futurista “There’s something stupid between my legs”.
1934 – Retorn a Europa. La malaltia s’agreuja. Discussió entre tots tres en no posar-se d’acord sobre qui la pateix exactament.
1936 – Afiliació de C al Partit Comunista Romanès. Primera visita de C Romania per veure el seu partit.
1936 – Expulsió sobtada de C del Partit Comunista Romanès a través d’una finestra del cinquè pis.
1938 – A i B decideixen intercanviar identitats. A partir d’aquest moment tothom els considerarà B i A. C, perplex, calla i s'acaba la cervesa que està bevent.
1939 – Per algun motiu, inici de la Segona Guerra Mundial.
1940 – B i C moren abraçats al guetho de Praga. Les darreres paraules de B són “Què fas?”
1941 – A lluita heroicament contra la resistència francesa, torturant patriotes.
1945 – Acaba la Segona Guerra Mundial.
1946 – A coneix D i se la tira en memòria dels seus amics feliçment desapareguts.

Les acotacions perdudes de l'Evangeli segons Sant Joan

2007-05-02T20:43:00.000+02:00

(Picant la taula amb la sandàlia)

(Se li acosta i l'hi espolsa un pèl de la túnica)

(Pausa)

(Impostant la veu)

(Li pica el cap)

(Amb displicència)

(Grans riallades)

(Fa un pas endavant i cau al mar)

(Entrebanca i s'obre una cella)

(Xoca amb una mula)

(Amb retranca)

(Morint-se)

Curiositats sindicals

2007-04-30T15:25:00.000+02:00

A Ucraïna és costum que el treballador celebri el primer de maig regalant a la seva mare una "malkinva" (sis litres i mig, aproximadament) de gasoil.

A les indústries siderúrgiques de la conca del Rhur, el primer de maig, els treballadors de més edat s’apleguen per rebre junts els resultats de revisions mèdiques i acullen amb expressions grolleres els resultats preocupants.

A les Filipines, el día del treball, els responsables de grans explotacions agràries disparen trets rasants durant tota la nit mentre els empleats beuen alcohol i corren pels camps buscant refugi.

A Bilbao els treballadors celebren el primer de maig treient la maquinària pesada al carrer, la carregant-la en camions i se l’endunt-se-la a sopar.

A França, l'u de maig els treballadors de la sanitat pública desfilen empenyent orgullosament llits amb pacients en coma.

Newton, democràcia i pizza

2007-04-29T15:40:00.000+02:00

Quan Newton va descobrir la llei de la gravitació universal no va reunir a tota la gent del poble per posar-la a votació. No va seguir un procediment democràtic i això va ser una sort. M’imagino tota la gent del poble intentant posar-se D’acord sobre si els cossos s’han d’atreure segons la massa que tenen. Tothom ho hauria trobat immoral. Només la gent obesa ho hauria considerat just. La llei no s’hauria aprovat mai. Bé, potser s’haurien aprovat coses secundàries com el tema de la inèrcia... però només perquè la inèrcia permet a la gent continuar fent el mateix que ha fet tota la vida.
Newton no era un demòcrata. Galileu tampoc era un demòcrata i va estar a punt de morir a la foguera, per sort, el tribunal que el jutjava va votar a favor de que no el cremessin. Aquesta és la part bona de la democràcia, que serveix per protegir als que no són demòcrates. Jo m’he fet un fart de veure pel·lícules dolentes per culpa de la democràcia. La democràcia no funciona en totes els casos i la manera més fàcil de comprovar-ho és quedar amb una colla per anar al cine. Quan quedes amb molta gent i has de decidir on aneu sempre es va a veure la pitjor pel·lícula possible. Ho tinc comprovat. És impossible anar a veure una pel·li bona amb més de dues persones. D’això es dedueix que les tres bessones no deuen tenir ni puta idea de cine.

En el futur, la democràcia es perfeccionarà molt i es convertirà en una cosa automàtica. Cada quatre anys, quan toquin eleccions, cada partit farà coalició amb una marca comercial, amb Pizza Hut, o Pizza Worl, o la Baguetina Catalana, cadascú segons el seu ideal polític. I el diumenge de la votació, sense necessitat de moure’s de casa, tothom trucarà i demanarà la pizza que més li convingui. A les dotze de la nit, es tancaran les pizzeries electorals, es farà el recompte i se sabrà quina pizza és la guanyadora i quins ingredients del programa electoral són els més demanats.

Citröen Tiburón

2007-04-28T15:42:00.000+02:00

Quan era petit m’agradava molt pujar al cotxe del meu tiet: un Citröen Tiburón. En aquella època els que volien fer veure que eren molt d’esquerres anaven amb altres cotxes, amb escarabats o dos cavalls, el Tiburón era de fatxes.
Ja no es fan cotxes amb noms d’animals. Ni camions. L’últim va ser el Pegaso. Pegaso, sona bé. Aparta’t, que ve un Pegaso. Hòstia, t’apartaves només de sentir el nom. L’últim cotxe amb nom d’animal que recordo va ser el Panda. Vaja mariconada de cotxe. Quina pena.
En el seu Citröen Tiburón el meu tiet fatxa hi va instal·lar un dels primera aires condicionats que hi va haver a Barcelona. Com tirava aquell aire. Li treia tanta potència al motor que només el podia connectar quan s’aturava als semàfors. L’aparell en si ocupava tant lloc que en el maleter no hi cabia res més. Ni la roda de recanvi. La roda de recanvi, al meu tiet, pel que pogués passar, se la guardaven en una benzinera de Palamós.
Quan hi pujava, allò que m’impressionava més del Citröen Tiburón era la forma del volant. No sé com explicar-ho. Era un tub que pujava, es doblegava en forma d’ela i connectava amb el cercle del volant només per un sol punt. Després he vist el mateix concepte en aquestes bicicletes de filferro que venen els ionquis pels carrers.
Una altra cosa sorprenent del cotxe és que era molt baix. Era con estar assegut a terra. Al meu tiet li encantava. Sempre anava molt cremat i mai no es saltava un semàfor. Així que veia àmbar frenava en sec i acotava el cap per veure passar minifaldilles. Que llavors n’era l’època.
Una altra peculiaritat d’aquell vehicle llegendari era el morro, que acabava en punta. No s’ha tornat a fer un cotxe igual, amb aquell morro de punta i molt baix. Quan arribava a l’hospital algú que havien atropellat, els metges ho sabien de seguida. Li veien els turmells destrossats i deien: un Citröen Tiburón. Era un cotxe fantàstic.

El meu cosí se'n va sortir

2007-04-25T01:54:00.000+02:00

Hi ha coses amb les que no es pot fer broma. Les malalties greus, per exemple. No s'hi pot fer broma. Cap mena de broma. No es pot fer broma amb el dolor de la gent. El meu cosí pensava exactament el mateix que jo fins que li van dir que ho tenia. A ell li van dir què tenia, però jo no ho vull repetir perquè no vull que sembli que en faig broma. Li van tir que tenia tal cosa, i ell ja sabia que no li estaven parlant del zodíac. Per entendre'ns, no li van dir que tenia capricorni.
Hi ha coses amb les que no es pot fer broma. El meu cosí pensava exactament el mateix que jo, fins que li van dir què tenia. Llavors va començar a fer-ne broma. Ningú entenia les seves bromes. A tothom li violentava molt quan començava a parlar d'aquella manera de la seva malaltia. Es pixava de riure. Només reia ell. Una dia, casualment, va conèixer a algú que també es petava de riure amb en seu humor negre, i el meu cosí li va preguntar com era. "Perquè tinc el mateix que tu", li va respondre.

Jo no faig bromes sobre malalties greus. Només faig bromes sobre malaties poc importants: grips, dolors mestruals, dislocacions, coses així, divertides... Si la malaltia es complica jo callo. Amb una mica de sort, les malalties acaben bé. El meu cosí se'n va sortir. Quan li van dir que estava curat es va apuntar en una associació d'aquestes d'ajuda als malalts. Es va apuntar a l'Associació de Malalts del Parkinson. Volia conèixer malalties noves. Anava pels hospitals fent bromes desagradables. Era la seva manera de contribuir. Vah, és el meu cosí. Ell és així.
Jo no jutjo mai a les persones. Ningú té dret de jutjar a les persones. La gent que jutja a les persones són tots uns cabrons.

Nous refranys catalans de sempre

2007-04-24T00:21:00.000+02:00

Gat escaldat fa mal so.
Qui gemega ja ha rebut més ofici que benefici.
El foc té aturador que ruc espatllat no.
Mai no plou a gust de bona confitura.
Qui vol lluir el seu mal espanta.
A l’estiu, tota cuca menja bé, caga fort i no té por de la mort.
Qui no és profeta somnia truites.
No diguis home del sac fins que no sigui al sac i ben lligat.
Qui de jove no canta a taula, de vell xiula a la palla.
Qui no arrisca el gat pentina.
Qui avisa no és traïdor si té un bastó que pega i no fa remor.
Cel rogent a la terra dels cecs, el borni du paraigua.

3 llibres en 1

2007-04-23T00:59:00.000+02:00

És possible que us agradi la lectura, que us agradi, sí, però no tant com per perdre-hi massa temps. Si és el vostre cas heu de saber que alguns llibres venen a ser la suma d'altres dos llibres. En conseqüència, llegint-ne un de fet en llegiu tres.

Novetat editorial

2007-04-21T01:15:00.000+02:00

Els anys de parella van passant i, novament, moltes dones cauen en la rutina de regalar un llibre per Sant Jordi. Malgrat que encara no hi ha disponible una edició en català, el llibre és fàcil de seguir gràcies a uns gràfics entenedors i unes fotografies que no resultaran ofensives a un lector no especialitzat.

Meditació ràpida

2007-04-20T22:46:00.000+02:00

He trobat un llibret que vaig comprar fa anys a l'estranger. És d'un tal Bader i consisteix únicament en una tria de pensaments. Pensar tothom pensa, però en aquest cas l'autor no s'ha esforçat gaire. Simplement ha provat de construir principis espirituals mesclant dues lògiques espirituals oposades: la perspicàcia del judaisme i la buidor oriental.

Si vols descobrir quin és el Camí no preguntis mai l’adreça, discuteix-la.

Tu existeix aquí i ara. Més tard, existeix en qualsevol altre lloc. Tan difícil és?

La saviesa és una il·luminació sobtada i sense paraules. Prou d’anar-ho explicant a tothom.

Marxar és arribar. Fugir és quedar-s’hi. Dir adéu és començar una llarga conversa davant la porta.

Vagis on vagis, allà seràs. L’equipatge és un altre tema.

Sigues pacient i aconseguiràs qualsevol cosa. Sigues impacient i aconseguiràs qualsevol cosa abans.

Quan juguis a bàsquet, sigues la pilota. Quan et facin seure a la banqueta, sigues la tovallola.

Un esquema útil

2007-04-19T01:46:00.000+02:00

Kant i el problema extraterrestre

2007-04-18T12:04:00.000+02:00

El problema extraterrestre no ocupa gaire pàgines en la història de la filosofia, però Immanuel Kant (1724-1804) va sentir la necessitat de parlar-ne en una obra titulada "Història general de la naturalesa i teoria del cel". Un any abans havia publicat "Sobre la qüestió de si la Terra envelleix des d’un punt de vista físic", i el següent veia la llum "Noves observacions sobre l’explicació de la teoria dels vents". Home optimista, jove i ple de confiança en el poder de la raó, Kant va afirmar que l’univers va originar-se quan una força d’atracció va oposar-se a una força de repulsió i això va fer que aparegués un moviment de rotació que formar els planetes. I ja podria ser. Actualment els físics encara no tenen motius sòlids per afirmar el contrari.

Però el prometedor filòsof kantià va fer un pas més enllà quan va afirmar, taxativament, que els humans no podíem ser els únics habitants de l’univers, que hi havia d’haver vida intel·ligent en altres planetes. I aquí va sorgir un problema teològic greu, un problema que us semblarà absurd però que no ho era en una societat (la Prússia de 1755) estrictament organitzada sobre principis religiosos. Aquest greu problema era: si altres planetes estan habitats, ¿Jesucrist ha nascut, predicat i mort a la creu també pels extraterrestres? ¿O ha nascut en cada planeta? ¿Hem estat nosaltres els primers de rebre’l? ¿A cada lloc ha predicat de la mateixa manera? ¿S’adapta a les característiques del planeta? ¿Ja ha acabat o encara és de gira?

Kant no va respondre aquestes preguntes, però sí va deixar escrit que no seria estrany que, quan morim, la nostra ànima vagi a viure a un altre planeta. És clar que, vist així, també podria ser que tots nosaltres fóssim les ànimes de marcians bons.

Algunes reflexions sobre folklore

2007-04-17T14:06:00.000+02:00

És una llàstima que encara ara molts centres d’esplai no permetin que els nens col·laborin amb les autoritats de trànsit els caps de setmana fent de cons a les autopistes.

És aconsellable no mantenir relacions sexuals dins l’àmbit laboral. Això que sembla una aportació moderna és, de fet, herència de la saviesa ancestral dels pastors.

No hauríem d'estar en contra dels accidents de trànsit ja que és una de les poques tradicions d’origen laic que ens posa en contacte amb una dimensió transcendent.

Per motius de seguretat, les colles castelleres haurien de fer servir només bessons per fer d’anxaneta. Així un dels dos es podria quedar a casa amb la mare.

A la Bíblia no hi ha cap referència als canalons. Això vol dir que quan celebrem el Nadal, o bé ens enganya la Bíblia o bé els canalons.

Que el peu dret no sàpigui mai què balla el peu esquerre.

La perversitat educativa del costum de fer cagar el tió no rau en el fet d'usar la violència, sinó en obtenir un benefici immediat a canvi.

Més pà que formatge. Més mel i et mato.

Si vols estar ben servit, fes de tant en tant un crit.

Quan el boletaire vol, l’acordionista hi està d’acord.

I no deixis la carretera per agafar una fulana.

La cerimònia del te

2007-04-16T15:16:00.000+02:00

La cerimònia del te és una tradició japonesa que commemora alguna cosa, suposo. No sé ben bé què commemora, em sembla que res. Honestament, no en sé res de la cerimònia del té. Així que en aquest tema la paraula clau és res. I passa el mateix en cerimònies d’altres infusions o aliments.

L'any 1998 a la sogra li va sortir una paella perfecta. Després de dinar tots miràvem la paella buida, no hi vèiem res i mirar aquell no res ens feia sentir feliços. Què commemora una paella? Res. Quan surt bé una paella es commemora a si mateixa. Els especialistes en cultura nipona ja em corregiran però sospito que el complicat protocol de la cerimònia del té és només carcassa. Podria representar-se igualment sense tetera, fent el gest amb tasses imaginàries, i tot plegat seria essencialment el mateix.

I és que contemplar el ritual del te et fa sentir que tota l’existència humana no és altra cosa que un gest, i percebre aquesta buidor t’asserena. Pau... Harmonia... Equilibri... Buidor... Cada matí practico la cerimònia del te, però ho faig a la manera occidental. Observo els objectes llargament, els col·loco en un ordre harmònic, pren la tetera amb cura i aboco més te fora que dins.

El te s’escampa per la taula. L’eixugo amb tovallons de paper. Veig que el sucre s’ha mullat dins del sobre. En fi, que tot és un problema. I és normal que ho sigui perquè Occident es fonamenta en el conflicte. Entre nosaltres una persona que senti la buidor no és ningú. Ja ho diu la xifra, és un zero. Aquí la pau sempre és el resultat d’alguna guerra. Aquí les teteres regalimen per on volen.

Per això celebro cada dia la cerimònia del te, per situar-me en el món on visc. Altres llegeixen els diaris, jo brego amb te. Quan acabo m’aixeco, miro la taula emmerdada i canto victòria.

Tremola, Strindberg

2007-03-14T10:47:00.000+01:00

Els lectors més avispats hauran observat que als darrers mesos no s'ha escrit una puta merda en aquest estimable blog. La raó és simple: estava creant un text teatral de referència.

Bevent de les fonts dramatúrgiques més consolidades he mecanografiat un text titulat El Projecte Alfa. És un drama que toca temes tan diversos com les relacions humanes, les relacions amb les dones i el transport de cadàvers a través de l'Àfrica negra. Sense dubte no decebrà als seguidors de David Mamet i Alfonso Paso.

De moment els n'hi ofereixo un fragment frapant:

PROFESSOR: Oh.
POMERIGGIO: ¿Ho recorda?
PROFESSOR: Caram.

S'estrenarà després de l'estiu i els lectors d'aquest blog hauran d'afluixar la mosca si volen saber com s'acaba.

Bona nit i bona sort

2006-12-10T01:33:00.000+01:00

(Travis seu a una cabina de peepshow davant un fals mirall, que li permet veure però no ser vist. Es comunica a través d’un auricular de telèfon. A l’altra banda Jane entra i obre el llum. L’habitació està decorada com un bar. Jane porta un vestit negre curt. Sembla contenta.)

Jane: Hola.

Travis: Hola.

Travis: Et puc explicar una cosa?

Jane: Esclar. El que vulguis.

Travis: És una història de les llargues.

Jane: Tinc un munt de temps.

(Travis tomba la cadira i es posa d’esquena a la finestra.)

Travis: Vaig conéixer una gent...

Jane: Quina gent?

Travis: Dues persones. S’estimaven. La noia era... molt jove, sobre els disset o els divuit, crec. I el noi era... força més gran. Era un paio rabiós i salvatge. I ella era maquíssima, saps?

Jane: Sí.

Travis: I plegats, feien de tot una aventura, i ella estava encantada. Un simple tomb a la xarcuteria era una aventura. Sempre reien de pocasoltades. A ell li agradava fer-la riure. I no es preocupaven de res més perquè tot el que volien era estar junts. Sempre estaven junts.

Jane: Sembla que eren feliços.

Travis: Sí, ho eren. Eren realment feliços. I ell... l’estimava més del que creia possible. No podia suportar allunyar-se’n durant el dia per anar a treballar... per això va plegar de la feina. Només per estar amb ella. Llavors aconseguia una altra feina quan es quedaven sense diners, i llavors ho tornava a deixar. Però aviat, ella es va començar a preocupar.

Jane: Per què?

Travis: Pels diners, suposo. No en tenien prou. Sense saber quan arribaria el següent sou.

Jane: Conec aquesta sensació.

Travis: Llavors ell va començar a sentir-se... malament per dins.

Jane: Què vols dir?

Travis: Bé, ell sabia que havia de treballar per a ella, però no podia separar-se d’ella, tampoc.

Jane: Entenc.

Travis: I quan més temps estava lluny d’ella, més boig es tornava. Fins que, es va tornar realment boig. Va començar a imaginar coses.

Jane: Com quines?

Travis: Va començar a pensar que ella estava veient altres homes d’amagat. Arribava de la feina i l’acusava de passar el dia amb algú altre. Aleshores la renyava i començava a trencar coses a la caravana.

(Jane es sorpren de sobte.)

Jane: La caravana?

(Hi ha una llarga pausa.)

Travis: Sí, vivien en una caravana.

Jane: Perdoni’m, senyor, però, no va venir per aquí l’altre dia?

Travis: No.

Jane: Oh, per un moment m’ha semblat reconéixer la seva veu.

Travis: No, no devia ser jo.

Jane: Ahà. Sisplau, continui.

(Ella fa veure que no el coneix. Travis somriu.)

Travis: En fi, ell va començar a beure molt. I estava fora de casa fins molt tard per posar-la a prova.

Jane: Què vol dir amb “posar-la a prova” ?

Travis: Per veure si es posava gelosa.

(Jane somriu.)

Jane: Ah! Ahahà.

Travis: Volia posar-la gelosa, però no ho aconseguia. Ella només estava preocupada per ell, però això el feia tornar més boig.

Jane: Per què?

Travis: Perquè creia que, si ella mai no es sentia gelosa, volia dir que no l’importava. La gelosia era un senyal d’amor cap a ell. I, llavors, una nit... una nit, ella li va dir que estava embarassada. Estava de tres o quatre mesos, i ell no se n’havia adonat. I aleshores, de sobte, tot va canviar. Ell va deixar de beure i va trobar una feina estable. Estava convençut que ella l’estimava perquè portava a dins el seu fill. I s’anava a dedicar a fer una llar per a ella. Però llavors va començar a passar una cosa divertida.

Jane: Quina?

Travis: Al principi ell no ho va notar. Ella va començar a canviar. Des del dia que el nen va néixer, ella s’irritava per qualsevol cosa. Tot la molestava. Fins i tot el nen li semblava una injustícia. Ell va continuar intentant fer tot bé per a ella. Li comprava coses. La treia a sopar un cop a la setmana. Però res no semblava satisfer-la. Durant dos anys ell va lluitar per tornar les coses al seu lloc, com quan es van conéixer, però finalment es va adonar que no funcionaria mai. Per això es va amorrar a l’ampolla un altre cop. Però aquesta vegada... a sac. Aquesta vegada, quan ell arribava tard a casa, borratxo, ella no estava preocupada per ell, ni gelosa, només estava enrabiada. Ella l’acusava de tenir-la presonera per haver-li fet un fill. Li deia que somiava amb fugir. Només somiava amb això: fugir. Es veia corrent de nit, nua, per l’autopista, corrent a través dels camps, baixant per la vora del riu, sempre corrent. I sempre, just quan estava a punt d’aconseguir-ho, ell apareixia. Ell l’aturava d’alguna manera. Tan sols apareixia i l’aturava. I quan ella li va explicar aquests somnis, ell la va creure. Sabia que l’havia d’aturar o que la perdria per sempre. Per això li va lligar una campaneta al turmell, per sentir-la de nit si intentava sortir del llit. Però ella va aprendre a ofegar la campaneta ficant-hi un mitjó, i fer camí des del llit cap a la nit. Ell la va agafar una nit quan el mitjó va caure i la va sentir provant de córrer cap a la carretera. La va agafar i la va arrossegar cap a la caravana, i la va lligar a la pota del llit amb el cinturó.

(Jane plora. Les llàgrimes li cauen galta avall.)

Travis: La va deixar allà i va tornar al llit i es va estirar, escoltant els seus crits. I va sentir els crits del seu fill, i es va sorprendre per que ja no sentia res. Tot el que volia era dormir. I per primer cop, va desitjar ser molt lluny. Perdut en un profund, gran país on ningú el conegués. Algun lloc sense idioma ni carrers. Va somiar amb aquest lloc sense nom. I quan es va despertar, s’estava cremant. Hi havia flames blaves cremant els llençols del llit. Va córrer a través de les flames cap a les dues úniques persones que estimava... però no hi eren. Els seus braços estaven cremant i va saltar fora i va rodolar pel terra humit. Llavors va córrer. Mai no va mirar enrera cap al foc. Tan sols va córrer. Va córrer fins que va sortir el sol i llavors ja no va poder córrer més. I quan el sol es va pondre, va córrer un altre cop. Durant cinc dies va córrer així fins que tot rastre humà havia desaparegut.

(Jane s’eixuga les llàgrimes i s’amorra al vidre.)

Jane: Travis?

(Travis es gira, de cara a Jane. Mou la cadira fins que estan cara a cara. La seva imatge es reflecteix en la d’ella.)

Travis: Si tanques el llum allà dins, em podràs veure?

Jane: No ho sé. No ho he provat mai.

(Ella tanca el llum. Travis s’enfoca la làmpara directament a la cara. Funciona: El mirall es fa transparent i ara Jane el veu.)

Travis: Em pots veure?

Jane: Sí.

Travis: Em reconeixes?

Jane: Oh, Travis.

Travis: He portat en Hunter amb mi...

(Jane està astorada.)

Travis: No el vols veure?

Jane: Tinc tantes ganes de veure’l que no m’atrevia a pensar amb ell. Elena em va continuar enviant fotos d’ell fins que li vaig dir prou. No podia suportar el dolor de veure’l crèixer.

Travis: Per què no te’l vas endur amb tu?

Jane: No podia, Travis. No tenia el que ell necessitava. I no el volia fer servir per omplir el meu buit.

Travis: Bé, ell ara et necessita, Martha. I et vol veure.

Jane: Sí?

Travis: Sí. T’està esperant.

Jane: On?

Travis: Fora de la ciutat. A un hotel, El Meridian. Habitació 1520... 1520.

(Ell começa a penjar. Jane es posa dreta.)

Jane: No aniràs a marxar, oi?

(Travis torna a agafar l’auricular. Llarga pausa.)

Travis: No em puc quedar, Jane.

Jane: No te’n vagis ara. No te’n vagis ara!

(S’asseu contra la finestra, d’esquena a Travis.)

Jane: Solia... Solia fer-te llargs discursos després que marxessis. Solia parlar-te tota l’estona encara que estigués sola. Vaig deambular durant mesos parlant-te. Ara no sé què dir. Era més fàcil quan només t’imaginava. Fins i tot imaginava que em contestaves. Teníem llargues converses. Era ben bé com si hi fossis. Et podia sentir, et podia veure, olorar-te. Podia sentir la teva veu. De vegades la teva veu em despertava. Em despertava a mitja nit, com quan eres a l’habitació amb mi. Llavors... a poc a poc desapareixia. No et podia imaginar més. Intentava parlar-te en veu alta, com solia fer, però ja no hi havia res. No et podia sentir. Llavors... em vaig donar per vençuda. Tot es va aturar. Tu... vas desaparèixer. I ara treballo aquí. Sento la teva veu cada dia. Tots els homes tenen la teva veu.

Travis: Li diré a en Hunter que hi aniràs.

Jane: Travis?

Travis: Què?

Jane: Hi aniré.

Travis: Bé.

Jane: Hotel Meridian?

Travis: Sí. Habitació 1520.

(Penja l’auricular i marxa ràpid. Jane roman seguda una bona estona. Llavors, s’aixeca, obre el llum i surt de l’habitació. Només hi queda el mirall.)

Viatge a Molvanîa

2006-11-30T23:58:00.000+01:00

La setmana passada vaig viatjar a Molvanîa per fer-me una colonoscòpia, aprofitant que allà els cirurgians ofereixen els seus serveis a uns preus raonables. L'oferta del tour operator inclou avió + hotel + colonoscòpia per uns 30 milions d'strubl (uns 37 euros).

A l'aeroport de Tirana, escala obligada, ja que Molvanîa només ofereix connexions aèries amb Albània i Haití.

Dins l'avió d'Aeromolv, preparats per enlairar-nos mentre els operaris de terra acabaven de soldar els flaps.

El botó per cridar les hostesses no funcionava. Tanmateix l'únic tripulant de l'avió era el pilot qui, sense necessitat de cridar-lo, va abandonar la cabina vàries vegades per donar-nos la mà personalment, per anar a fumar al lavabo i per tocar una estona l'acordió.

La capital de Molvanîa: Lutenblaag. Aquest és un edifici típic de la ciutat. Concretament el Ministeri de l'Interior (al 4rt pis, segona porta).

Vista del centre històric des de l'habitació de l'hotel Toscana International.

Posant-me còmode a l'habitació. L'aparell de l'extrem inferior esquerre era l'aire condicionat, que es va incendiar quan el vaig endollar.

Visita obligada al museu impressionista d'Orjseet. El quadre és de l'artista local Fatjon Mirdita, que actualment també és conserge del museu.

El mercat d'orfes també val la pena de visitar, tot i que els venedors són força pesats.

Les ruïnes romanes de Lutenblaag.

Una vista espectacular de la Centraalbuzstatjon , joia arquitectònica del periode neoclassicista de 1973.

Al zoològic de Lutenblaag, que amb el preu de l'entrada inclou visita, caça i degustació dels exemplars.

Una de les contradiccions del país. Al costat d'una torre d'alta tensió es va construir una ciutadella fortificada l'any 1980.

A la sala d'espera de la clínica on em van fer la colonoscòpia. Als matins funciona com a bar.

Dimecres i divendres el doctor també exerceix de veterinari.

La foto que em van fer per a l'historial mèdic.

Els diplomes del meu cirurgià, el doctor Sabri Caca.

Vista des la camilla del quiròfan.

Crec que aquesta foto capta tota l'animació de la vida nocturna tot i que la vaig fer al migdia.

L'últim dia el vaig aprofitar per fer compres, ja que mentre era al quiròfan em van robar els pantalons.

Autorretrat amb gos i cantant de jazz

2006-11-10T19:30:00.000+01:00

Legal tips

2006-10-24T18:07:00.000+02:00

Si algun dia heu d'assassinar algú assegureu-vos de consumir drogues i alcohol a dojo abans d'actuar, així reduireu considerablement la condemna. La llei civil considera que actuar sota els efectes d'aquestes substàncies constitueix un atenuant.

Aprofitem doncs aquest bug legal abans que el corregeixin.

NOTA: en cas de trobar-se sota disciplina militar no és convenient utilitzar aquest truc. La llei castrense considera que actuar sota els efectes de l'alcohol i de les drogues és un agreujant.

NOTA: tot i ser considerada una droga duríssima, el tabac no afecta les condemnes. Matar algú sota els efectes de la nicotina no alleuja la sentència.

Cap a la dictadura dels ociosos

2006-10-12T21:36:00.000+02:00

Em poso el trajo de Noam Chomsky per parlar-vos d'un tema d'impacte.

És factible una cultura open source?

Sí.

És aconsellable una cultura open source?

No.

Per què?

Així com el software open source pot tenir efectes beneficiosos, una gestió open source del coneixement és discutible. La programació informàtica és una activitat tècnica on la depuració i implementació del codi es basa en l'eficiència.

Però què passa amb la cultura open source? Què passa, per exemple, amb la wikipèdia?

La depuració i l'optimització dels articles no responen a cap principi d'eficiència sinó que, en molts casos, atenen a implicacions ètiques i morals dels autors i dels editors.

Aquest matí, ociós, he fet un comentari titulat ¿"Falsificable" o "falsable"? en una de les pàgines de discussió de la wikipèdia. Al cap d'unes hores el meu comentari ha desaparegut. Un dels editors l'ha eliminat i encara no sé perquè. He arribat a la conclusió que l'editor en qüestió és un jove estudiant de psicologia peruà.

Tal vegada té motius per haver eliminat el meu comentari. O tal vegada no comparteix el meu punt de vista.

Segurament podria exigir-li alguna explicació o tornar a publicar el comentari en qüestió i esperar que el tornés a eliminar i entrar en un bucle. Però llegint el seu perfil molt em temo que tinc les de perdre ja que afirma que té molt temps lliure. Per tant té molt temps lliure per esborrar i corregir tot el que li doni la gana.

D'aquí la meva reflexió. Fins quin punt està la wikipèdia està en mans de gent qualificada, oberta, tolerant, disposada a discutir punts de vista ètics i morals contraposats? I si, en realitat s'està convertint en un reducte d'ociosos amb molt temps per esborrar i corregir?

És per això que no confio en la cultura open source.

Em trec el trajo de Noam Chomski perquè m'apreta.

Coses que s'aprenen llegint les enquestes d'El Periódico

2006-10-10T16:07:00.000+02:00

El Catalunya-Euskadi va ser més interessant que el Suècia-Espanya.

L'avanç de la ultradreta a Europa es pot donar també a Espanya.

La literatura que s'escriu en castellà a Catalunya és cultura catalana.

Ronaldinho hauria d’entrar en les rotacions del Barça.

Els lectors d'El Periódico viatjaran més per l’ampliació de les companyies aèries de baix cost.

Als lectors d'El Periódico els importaria que instal·lessin una presó a prop casa seva.

No s'han de modificar les festes de moros i cristians tot i ofendre l'islam

Les parelles gais han de poder adoptar nens.

S'ha de despenalitzar l'eutanàsia.

L'Estat no ha de pagar les operacions de canvi de sexe.

S'ha d'impedir desfilar a models massa primes.

S'haurien de revisar els consells de guerra contra militants antifranquistes.

Als lectors d'El Periódico no els molesta que cap dona opti a la presidència de la Generalitat.

S'ha de recordar en públic (???) la repressió de Franco.

No és molest que algú no català pronuncïi el pregó de la Mercè.

Els immigrants sense papers han de ser expulsats.

El tracte que Pepe Rubianes ha rebut a Madrid no és just.

El govern ha de posar límit al menjar porqueria.

Tot això he après en poc més d'un mes. En vista de l'èxit faig una pregunta a l'amable audiència:

¿Com definiria vostè el lector mitjà d'El Periódico?

a) Algú realment ben informat que pot opinar sobre qualsevol tema i/o disciplina.
b) Un miserable fill de gossa.

Com curar el nacionalisme

2006-10-06T01:20:00.000+02:00

Com es cura el nacionalisme? Viatjant, és clar. Això és el que em va dir la doctora homeòpata.

Des fa uns mesos he notat en el meu organisme els efectes incipients del virus nacionalista: febre, arcades, himnes nacionals...

Abans que la cosa anés a més vaig decidir consultar a un especialista i vaig demanar consell a la meva doctora homeòpata. Em va tractar estupendament (un dels principis bàsics de la homeopatia) i em va receptar Mercurium 30CH, Arsenium 50CH i, bàsicament, que viatgés molt a països molt diferents i llunyans.

Abans d'emprendre el meu periple curatiu m'he hagut de vacunar, ja que a l'estranger no hi ha les mateixes malalties que aquí i, tot i que pràcticament no hi ha casos de fibromiàlgia, cansament crònic o pèrdua de chackras, hi abunden malalties com la malària, el tifus o la febre groga.

Ara ja m'he vacunat contra tot això i m'estic recuperant de les seqüeles de les punxades. Friso per començar el viatge abans de l'1 de novembre car temo que el virus s'activi fortament al voltant d'aquelles dates.

A banda d'inmunitzar contra malalties estrangeres vacunar-se també té efectes col·laterals positius. Per exemple no t'has de preocupar mai més de netejar el lavabo o de passar el motxo per casa. El cos resisteix qualsevol tipus d'escombreries.

Espero curar-me aviat. Gràcies, Pasteur. Gràcies, Iberia.

L'àrbitre ens va robar la il·lusió

2006-06-28T15:08:00.000+02:00

Els herois de Kamen fan les maletes i es disposen a agafar el pròxim Zeppelin cap a Madrid. I tot per culpa d'un àrbitre covard, mesquí, trampós i que no va respectar el jurament hipocràtic.

D'entrada no va prendre mesures cautelars contra l'entrenador francès, que s'havia declarat obertament pro-francès. I és que la història i la ciutadania ha fet la vista grossa amb els francesos des de temps immemorials. Sense ànims de ser exhaustius i, a tall d'exemple:

1. Van encolomar a Espanya una dinastia de monarques de sèrie B que encara ara perdura.

2. Napoleó va ser un genocida i un expansionista; un personatge a l'alçada de Pol Pot o d'Stalin que l'stablishment ha adoptat com a model de patriota europeísta (!).

3. Durant la Primera Guerra Mundial els gavatxos es van mostrar inoperants i covards. Es van atrinxerar i, apa, a veure-les venir. Si no arriba a ser pels britànics i, especialment, pels americans, encara els tindríem allà, practicant el catenaccio al Somme. No obstant això s'han auto-erigit en poc menys que salvadors d'Europa.

4. Durant la Guerra Civil espanyola van decidir mirar cap a una altra banda i, arribat el moment, van acollir els refugiats espanyols de mala gana, en molts casos abandonant-los a la seva sort i, en d'altres, internant-los en camps de concentració propis o obligant-los a anar d'Erasmus a Mauthausen amb els nazis. No obstant això la història els ha deixat impunes.

5. A la Segona Guerra Mundial es van rendir davant els nazis en menys que canta un gall. Van ser col·laboracionistes, covards i gavatxos. Només De Gaulle amb un grapat de desarrelats, els americans de nou i els mateixos exiliats espanyols que ells havien maltractat van alliberar França i van frenar els nois de Hitler. Tot i això ha perdurat el mite de la Résistance, de la França Lliure i altres botxornoses mentides.

6. Van colonitzar de forma immisericorde Algèria o Vietnam i van descolonitzar de forma desastrosa i criminal. Tot i això se n'han sortit de rossittes i, fins i tot, un pseudo-algerià com Zidane és la màxima estrella de la selecció.

I tot això ho sabia l'àrbitre.

Els Homes de Luis, aguerrits, delerosos i amb caràcter van jugar com només ells saben fer: tocant-la, amb una impecable formació ofensiva 4-3-3.Formació inicial dels nois de Zapatones

Els francesos, esclaus de la seva vergonyosa història es van tancar en banda i van avorrir el respectable amb un covard 10-0-0.

Formació ultra-defensiva, clàssica dels francesos.

Raúl va estar fenomenal, més killer que mai, amb l'olfacte del més llest de la classe tot i que es va estavellar constantment contra la Línia Maginot de l'enemic.

El Niñotorres, pletòric, esclatant com una de les màximes figures del mundial, va rematar a gol una vegada darrera l'altra, de forma incansable, demostrant que és, possiblement, el millor davanter del Món.

Malgrat això, amb tres jugades sonrohants, trenades pel pèrfid Zizou, el lleig Ribery, l'atractiu Henry i l'àrbitre van acabar amb la il·lusió d'un poble.

Per més inry, mentre la desil·lusió brollava en forma de llàgrimes per les meves galtes, alguns desaprensius llençaven coets, celebrant la derrota de la Fúria Roja. Ah! Pobres d'ells, ignorants! Suposo que els indocumentats afrancesats com Josep Ramoneda deuen estar molt contents. Potser ens hauríem de prendre la justícia per la nostra mà i anar a llurs domicilis i cremar-los tots els llibres mentre cridem "Liberté, Egalité oé, oé, oé".

A per ells oè! A per ells oè! A per ells oè! A per ells oè oè!

2006-06-27T14:39:00.000+02:00

Després d'arrollar tres potències mundials de segon ordre (Ukraine, Túnez i Saudy Arabians) ara la Fúria Roja s'enfronta a la França temible de Barthez i Anelka. Ara va de debó. Hem de sortir a guanyar, com molt bé indica el seleccionador nacional Luis.

El debat sobre si Raúl ha de jugar o no ha de jugar només crea fisures en un equip guanyador, de casta i de raça. Com molt bé ha assenyalat el Sabio de Hortaleza "Raúl es un buen jugador" i ha d'estirar el carro dels guanyadors.

Repassem l'alineació.

A la porteria Íker Casillas. Res a dir. Sense dubte està en millor forma que Cañizares, a qui el míster obliga a entrenar amb els Chiquiprecios.

A la defensa hi ha Puyol i altres tres. Excel·lent. Qui millor que el noi de Lleida per defensar la reraguarda espanyola!

Al mig del camp Xavi, Czecks i un altre. Només trobo a faltar Iniesta, tot i que està molt pàl·lid.

I a la punta d'atac, l'artilleria pesada: Raúl, el Niñotorres i un tercer que no recordo. És obvi que Raúl és un líder, com molt bé ha assenyalat en Zapatones. Té carisma i és un killer de l'àrea.

El Niñotorres també és una bona elecció. Està aprenent molt en aquest mundial i potser d'aquí tres o quatre Copes del Món esclatarà com un excel·lent suplent. No el pressionem i deixem-lo gaudir d'aquest clinic de luxe.

Posats a fer retrets a el Zapatones de Hortaleza potser crida l'atenció l'absència d'Eto'o. Em nego a pensar que l'han deixat fora de la convocatòria mundialista només perquè és de color africà. És un jugadoràs. És ràpid i té molts cotxes de gran calibre, cosa que impressiona molt als rivals.

Una altra absència sonada és la de Fernando Alonso, que està fent un brillant mundial d'automobilisme i està demanant a crits un forat en la selecció.

Resumint: tenim una selecció que omple d'orgull i de patriotisme. Llàstima, potser, de les samarretes. Els italians sí que duen samarretes boniques de veritat. I ja són a quarts de final!

Ara només cal sortir a la gespa, començar a repartir patades i resar perquè no jugui Zizou, l'estrella ultrapirinenca.

Prepara't, França! Prepareu-vos, gavatxos! Pronostico un 5-0 a favor de la Fúria Roja. Com bé ha dit en Luis, "No olvidamos lo que Alemania nos hizo en Guernica".

Antics treballs d'Orteu, Perelló i Salvadó (3)

2006-06-20T16:02:00.000+02:00

1. You and me and you
2. Lisboa
3. Blue anus
4. Girl from Madeira
5. Oh, look! A train!
6. Fat man with nitroglicerine
7. Costa Rica Anthem
8. A smile to the world
9. Thank you, Martí i Pol
10. Romantic love
11. Sentimental romantic
12. A dog is coming

Els meus motius per no anar a votar al referèndum

2006-06-12T20:43:00.000+02:00

El meu vot val el mateix que el de qualsevol. El mateix, per exemple, que el d'una noia que anava en tren i que ha dit a les seves amigues que li sembla molt bé l'estatut perquè regula l'eutanàsia, tot i el perill que algú doni verí als iaios "perquè ja són grans".

El nou estatut no reconeix el dret a dur pistola.

El nou estatut no eliminarà els subnormals ni els mediocres. Ans al contrari, els concedirà ajuts.

El nou estatut no ens donarà dret de veto a l'ONU

El nou estatut no contempla penes de presó per als homeòpates.

El nou estatut no esmenta el tema del topless.

El nou estatut no obliga a adoptar La Marsellesa com a himne nacional.

El nou estatut no esmenta les víctimes del mobbing al títol preliminar.

El nou estatut no canonitza Josep Cuní.

No estic empadronat a Catalunya.

Història d'Espanya: Els origens

2006-06-01T15:29:00.000+02:00

L'univers es va crear fa uns 13.700 milions d'anys, amb l'explosió de Déu (el que es coneix popularment com Big Bang). Aproximadament 10 minuts després ja s'havia format l'Esperit Nacional Espanyol i, el que és més important, es posaven les bases sòlides per al desenvolupament de la Constitució de 1978.

En aquells temps remots l'univers era dens i caòtic, com una sopa d'àtoms. A poc a poc, però, gràcies a la raça i a la fúria, alguns dels àtoms es van anar lligant formant una proto-Espanya. No en va els historiadors com Amando de Miguel, Pío Moa i César Vidal afirmen que Espanya es la nació més antiga d'Europa. Els meus estudis indiquen que no només d'Europa, sinó de l'Univers. Més antiga que la formació de les galàxies i, per descomptat, molt més antiga que la Terra.

Mentre els altres àtoms que havien de formar nebuloses, galàxies i altres cossos continuaven formant un brou displicent, els àtoms espanyols rugien amb força, s'ordenaven i s'organitzaven amb autèntic patriotisme. Potser per als científics més tancats pot sonar exagerat però els àtoms espanyols tenien pressa per formar Espanya.

Segons l'historiador Stanley G. Payne, els àtoms espanyols estan composats d'electrons, protons, neutrons i altres quarks, com els patriotons, constitucionalistons o carlins, a més de les seves corresponents antipartícules: maçons, separatistrons, comunistrons i maricons.

Gràcies a la casta de la força nuclear dèbil, les antipartícules es van convertir en partícules nacionals o van ser destruïdes per fotons plens de garra i gallardia.

La resta de l'univers continuava a la deriva però això no impedia que els àtoms espanyols continuessin la seva particular creuada. Es van organitzar en molècules de casta i d'hombría i, en pocs milers d'anys s'havia format pràcticament Covadonga, el que els científics anomenen El Bressol d'Espanya. Els àtoms espanyols, plens d'orgull van adquirir propietats fins aleshores inaudites, com la dualitat ona-partícula i, fent cas omís de les pressions universals respecte al principi d'incertesa de la mecànica quàntica, continuaven la magna obra de la Construcció Nacional. L'aparició de Covadonga a l'univers va crear un camp gravitatori força estable com per que al seu voltant poguessin formar-se la Catedral de Burgos i El Escorial.

En un parell de milions d'anys la Nació Espanyola era una realitat, la reserva espiritual de la galàxia (que encara es trobava en estat embrionari). Veient que tot allò era bo, la resta d'àtoms es van anar concentrant al voltant d'Espanya i així es van formar la Terra i el Sol.

L'aparició dels aminoàcids i de les primeres formes de vida, com bacteris, protozoos i Rodrigo Díaz de Vivar era només qüestió de temps.

El meu primer atac de pànic

2006-05-22T21:22:00.000+02:00

L'últim bon estiu va ser el del 99. A l'estiu del 99 tenia amics. Després, ja no. Es van esfumar. D'un dia per l'altre, per coses de la vida que encara no arribo a assimilar.

El segon diumenge de setembre em vaig despertar de matinada. De cop i volta vaig sentir pànic. Em feia pànic la foscor i em feia pànic la certesa que mai més no es faria de dia. Era un malson en directe. Com si el temps s'hagués aturat i m'hagués quedat tancat en una bombolla negra. Condemnat a la nit eterna, sol. Necessitava parlar amb algú; qui fos, però em sentia tan aïllat que tenia l'absoluta seguretat que no hi havia ningú més. La gent que necessitava eren monstres estranys. Durant no sé quanta estona vaig estar-me assegut al menjador, espantat, amb el cervell descontrolat, patinant, com si se li hagués sortit la cadena a la bici. Era un curtcircuit. Era com morir-se. Pitjor. Era pitjor que ser mort.

No sé com em vaig trobar al carrer. Suposo que l'Àngel de la Guarda es va fer càrrec de la situació i va prendre els comandaments. Em va dur a l'ambulatori que hi ha a dos carrers de casa, a urgències. "M'estic morint", li vaig dir al noi del taulell. Em va demanar la data de naixement i la va escriure sobre el volant. "És per esculpir-la a la làpida", vaig pensar. Al cap d'un minut o dos, o trenta em vaig trobar al davant d'una doctora. "Em fa por que no es faci de dia", li vaig dir, i ella no va fer cap gest, ni cap somriure, com si li estigués dient la cosa més sensata del món. Em va donar una pastilla de gran calibre. "Pren-te això i veuràs com pots dormir". "I si no puc dormir?", li vaig preguntar. "Ja veuràs com sí que pots", i va fer un somriure que em va servir d'armistici interior.

Em vaig prendre el pastillot quan vaig arribar a casa. Als deu minuts em vaig sentir bé. Vaig notar que ja no pensava en res, però sense pensar-hi. Em sentia en pau amb la paret del menjador: no podia deixar de mirar-la. "Això és la felicitat: mirar la paret i no pensar res. Res. Res." Dels estius de després del 99 pràcticament ni me'n recordo.

Antics treballs d'Orteu, Perelló i Salvadó (2)

2006-05-20T16:15:00.000+02:00

1. Mondfluß
2. Sonnige Seite der Straße
3. Mein lustiges Valentine
4. Erich Honeckers Polka
5. Hallo, Dolly!
6. Kamerad Lenin Stomp
7. Funkytown
8. Wie eine Jungfrau
9. Mondfluß (mambo)
10. Rosafarbener Leopard
11. Ich schoß den Polizeichef
12. Samstag Nachtfieber
13. Stasi jam session
14. Mondfluß (instrumentell)

Antics treballs d'Orteu, Perelló i Salvadó

2006-05-18T13:25:00.000+02:00

1. Moon Ryver
2. Pink Panther
3. Moon Ryver (instrumental)
4. The shadow of your smile
5. Moon Ryver (mambo)
6. It had better be tonight
7. Moon Ryver / Pink Panther (poupourri)
8. Love is a many splendorous thing
9. Moon Ryver (original)
10. I shot the sheriff

Mots que la meva senyora i jo hem usat algun cop carinyosament

2006-04-06T20:49:00.000+02:00

Cari
Cholo
Chopped
Afro
Afro-cari
Cholo-chopped
Cerdi
Zerny
Cerdito
Guano
Ganxito
Gusanito
Gusiluz
Lupo
Tontito
Postrofo
Usufructuari

La tele per dins

2006-04-03T22:27:00.000+02:00

A la televisió d'això que el Parlament ha dit que els catalans senten majoritàriament com a Nació, és a dir TV3, les persones que hi treballen es poden dividir en tres categories:

Cares
Culs
Cervells

La categoria de cares la composen tots aquells que surten per televisió; que "fan pantalla", en argot.

Els culs són, majoritàriament, ties bones posades per fer bonic i per ocupar llocs de feina pels quals no estan qualificades.

Els cervells són la resta. El que al món exterior es coneix com professionals.

Un cul pot arribar a ser cara i, viceversa, una cara pot veure's degradada a cul.

Els cervells no hi pinten res.

Carta d'un inspector d'Hisenda als tripulants de l'Estació Espacial Internacional

2006-03-31T15:13:00.000+02:00

Benvolguts senyors William S. McArthur, Jr. i Valery I. Tokarev:

primer de tot voldria agrair-los molt la seva hospitalitat i col·laboració durant la inspecció. La meva estància a la ISS va ser, sense dubte, inoblidable i deliciosa. Tot i això em veig obligat a assenyalar-los una sèrie de gastos, al meu parer injustificats, que haurien de formalitzar el més aviat possible mitjançant la presentació de factura o ticket correctament segellat.

2 paquets de piles AA
1 rotlle de paper Pinotxo
6 cartrons de tabac
unes ulleres de sol
1 ticket de pàrquing
1 cartutxo d'impressora
1 bossa de "barrecha"
2 fregalls de cuina
2 jocs de tovalloles
3 ronyoneres
2 partits de futbol de pay per view
1 anell de pedida
1 guia de carreteres de Portugal
2 paquets d'arròs
2 flascons de rimmel
1 funda nòrdica
2 jocs de ganivets de formatge
1 raqueta de bàdminton
1 llauna de cat-chow
mig quilo de gambes
3 imants de nevera
1 mini-moto de 80cc
2 bombetes halògenes
3 parells de botes camperes
1 poncho

Nova abaixada de pantalons davant els terroristes

2006-03-25T22:06:00.000+01:00

El govern que presideix José Luis Rodríguez Zapatero continua la seva política de concessions incondicionals a ETA. La més recent la patirem els demòcrates aquesta mateixa nit, a les 2:00 a.m., quan per imposició dels violents haurem d'avançar una hora el rellotge per tenir el mateix horari que Sarajevo o El Caire.
Vergonyós!

Nota per als incondicionals de Territorio Charnego: no defalleixin; l'emissió continuarà en breu.

Territorio Charnego, un fulletó

2006-03-11T19:57:00.000+01:00

Veient l'exasperant lentitud amb què avança TRES, l'extraordinari fresc social que estem escrivint els senyors Orteu, Salvadó i jo mateix, em veig obligat a prendre una determinació dràstica.

Del 15 de març al 23 d'abril, gloriosa Diada del Llibre, publicaré unilateralment un fulletó diari. Em faig el propòsit ferm i obligatori de, en 40 dies, escriure un divertimento en idioma castellà que, posteriorment, pugui ser publicat i refregat per la cara dels senyors Orteu i Salvadó.

Serà la crònica del corresponsal de guerra que descriu la invasió, setge i resistència de la capital d'una província Separatista.

El títol de tot plegat és Territorio Charnego.

A partir de dimecres 15 ho podran llegir en aquest enllaç:

Expressions populars que no van "quallar"

2006-03-07T10:38:00.000+01:00

Aquest nano va pel camí del nyu.

És alt com el germà mitjà de Sant Pau.

Jo cada matí, com un rellotge, parlo en morse amb l'anus.

El pobre fa cara de nadons amb esclerosi.

No l'aguantava més i el va engegar a modelar fang.

La cosa va bé, però no tant com per esquarterar els iaios.

És un sant varó; sempre s'empassa la lleterada.

Va entrar fet una fúria i ens va llençar els US Marshalls per sobre.

Sembla que farà un xàfec de Noè era hidrofòbic.

Després de dinar, la Maria sempre es pela la patata.

Frases cèlebres ara amb un 100% més de Josep Cuní

2006-03-02T13:59:00.000+01:00

"No us puc oferir més que la sang, el treball, les llàgrimes i la suor d'en Josep Cuní"

-Sir Winston Churchill

"Plora com a dona el que no has sabut defensar com a Josep Cuní"

-Romanç popular

"Aquest és un petit pas per a un home, un salt gegant per a en Josep Cuní"

-Sir Neil Armstrong

"En el día de hoy, cautivo y desarmado Josep Cuní, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado"

-Despatx de guerra

“Pots enganyar tothom algun temps, i alguns tot el temps, però no pots enganyar Josep Cuní tot el temps”

-Sir Abraham Lincoln

"No preguntis què pot fer el país per tu; pregunta què pots fer tu per en Josep Cuní"

-Sir John F. Kennedy

"Ciutadans i ciutadanes de Catalunya: Ja sóc aquí amb en Josep Cuní!"

-Sir Josep Tarradellas

Frases cèlebres ara un 50% més expressives

2006-02-28T22:35:00.000+01:00

"No us puc oferir més que sang, treball, llàgrimes i suor... Whoa!!!"

-Sir Winston Churchill

"Ei, ei, ei! Plora com a dona el que no has sabut defensar com a home"

-Romanç popular

"Aquest és un petit pas per a un home, wow! Un salt gegant per a la Humanitat"

-Sir Neil Armstrong

"En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. ¡Caramba! La guerra ha terminado"

-Despatx de guerra

“Pots enganyar tothom algun temps, nen, i alguns tot el temps, nen, però no pots enganyar tothom tot el temps, nen”

-Sir Abraham Lincoln

"No preguntis què pot fer el país per tu; pregunta què pots fer tu pel país. Ha, ha, ha ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha... Caranxo!"

-Sir John F. Kennedy

"Ciutadans de Catalunya: Ja sóc aquí! Uh-uh-uh-uh-uh!"

-Sir Josep Tarradellas

Cine club: El cazador (1932)

2006-02-18T00:59:00.000+01:00

VOS castellano

A partir d'ara aquest cine club es trasllada a Premake.com

Mahoma i les dones maltractades

2006-02-15T12:39:00.000+01:00

Gran polèmica per un article d'un full parroquial. Associacions feministes i progressistes demanen la intervenció de la fiscalia.
On són ara els desgraciats que defensaven a mort la Llibertat d'Expressió quan allò de les caricatures de Mahoma?
On són els Guardians De La Llibertat que fuenteovejunejaven cridant "Jo també sóc caricaturista danès"?
Doncs apa, jo també sóc articulista del full parroquial Aleluya.

Cine club: El Bola (1926)

2006-02-12T01:35:00.000+01:00

VOS castellano

Cine club: Matrix (1922)

2006-02-09T23:14:00.000+01:00

VOS castellano · VOS bad english

Fets històrics que m'agrada imaginar

2006-02-08T16:02:00.000+01:00

Actualitzat el 9/2/2006

Moisès situa la Terra Promesa a Tampa Bay, CA, USA.

Juli Cèsar derrota els algonquins a l'illa de Manhattan i funda Neo-Eboracum.

Jesucrist i els Apòstols visiten San Marino.

Mahoma és conegut com el Profeta Folk.

Pere el Cerimoniós arrasa la Terra Mitja i expulsa els hobbits d'Europa.

Regnat de Vicente VI, el Autista Severo.

Les tropes napoleòniques utilitzen armes atòmiques durant el setge de Girona.

Els últims cowboys són expulsats de Barcelona durant la construcció de l'Eixample.

Viatge a la lluna de Prat de la Riba.

Hitler signa una aliança amb el Japó, Itàlia i Godzilla.

Guerra dels 13 minuts entre Euro-Disney i Israel.

Un canó de neutrons envia Joel Joan fora del sistema solar.

La crítica parla de No a Madrid 2012

2006-02-03T10:34:00.000+01:00

El libro, que nada tiene que envidiar a las proclamas racistas de Sabino Arana, es un compendio de insultos, descalificaciones y desprecios hacia la capital de la antigua España. (...) Esto sí que es odio y lo demás es música celestial.

Se ratifica la teoría que los subnormales y aquellos con parálisis cerebral permanente pueden escribir libros...

Siento estupor y verguenza ajena viendo lo ruin y grotesco de los "señores escritores" del libro, aspirantes al Nobel del Odio y la Envidia si lo hubiera.

¿Estos de este libraco no han visto Barcelona? ¡¡¡Si esto está lleno de moros!!!

A cualquier mindundi se le llama ya escritor.

Ya han salido colectivos de prostitutas declarando que no son sus hijos, con lo que el buen nombre de sus madres queda a salvo.

[Los autores tienen] derivas psicológicas propias de un mandril pajillero.

Animo a todos los madrileños que os lo tomeis con humor, del mismo modo que cuando vas al zoo y los monos se ponen a gritaros.

No sabes si reirte, echarte a llorar o promover a estos individuos para ser incluidos en la galería de subnormales (profundos diría yo).

Sólo mentes enfermas, prepotentes y despóticas pueden tener tanto y tanto odio visceral.

Hay que poner un muro de 40 metros en toda la frontera de Cataluña y que se mueran todos.

¡¡¡BOMBAS NUCLEARES SOBRE BARCELONA YA!!!

Qué pena lo del helicóptero.

Review 1 · Review 2 · Review 3 · Review 4 · Review 5 · Review 6

Nit de Reis

2006-01-05T08:59:00.000+01:00

Primer van posar de moda el mobbing,
i jo no vaig protestar perquè no era assetjador sexual.

Després anaren contra el bullying,
i jo no vaig protestar perquè ja no anava a escola.

Després legislaren contra el terrorisme domèstic;
no vaig protestar perquè no em relacionava amb dones.

Més tard van anar contra els fumadors,
i jo no vaig protestar perquè no fumava.

Quan, finalment van venir a per mi,
ja no hi havia ningú per protestar.

No a l'Estatut

2005-11-25T10:34:00.000+01:00

Ni estatut, ni dominis a la internet, ni seleccions esportives, ni conglomerats financers; el que Catalunya necessita per fer-se respectar és la Bomba Atòmica.

No entenc com s'ha deixat de banda aquesta alternativa. Suposo que és culpa de les pressions de Joan Saura i del lobby vegetarià-animista però un autre coq chanterait si la Generalitat disposés d'un assortit arsenal nuclear.

Una societat com la catalana, que s'autodefineix com a exemplar i participativa, hauria d'implicar-se en una causa justa com aquesta. Que els veïns s'organitzin per enriquir urani, que els ateneus i els casals es mullin. Ja n'hi ha prou de fer el préssec!

Per un govern catalanista i d'esquerres, fabriquem d'una puta vegada la Bomba.

Frustrat

2005-11-17T13:33:00.000+01:00

Una vegada li vaig demanar un autògraf a Roman Polanski. “Can you give me an autograph, Mr. Scorsese?”. Em va mirar i va dir: “What?”. “Are you Martin Scorsese?”. I em va llençar el bolígraf i el paper pel cap. Per gracioset. Llavors ja era un gracioset suïcida. Tot i això respecto molt en Polanski. I també Scorsese.

Algun dia jo també faré una pel·lícula i als premis Ondas em podré disculpar amb el Polanski. “It was a joke, my darling”. I segurament m’encaixarà la mà com si fóssim vells amics.

L’altre dia li vaig confessar a la meva senyora que sóc un frustrat. Jo no volia estudiar periodisme. Mai no he tingut vocació de periodista. És més; em repugnen els periodistes. Són escòria. Els meus companys de promoció ho poden corroborar. Però això ja no li vaig dir a la meva senyora. “Cari, sóc un frustrat”. I la frustració es va fer paraula: jo el que volia era fer cine. Però no vaig gosar ni insinuar-ho a casa quan tocava. Abans hauria preferit dir, què sé jo... que era lesbiana, per exemple.

En aquella època el cine era cosa de Fassbinders, Eloys de la Iglesia o Eusebios Poncela. Era ART gai, així, en majúscula. Jo no volia que la meva família es sentís avergonyida de mi.

Així em vaig convertir en frustrat. I ho va pagar el pobre Roman.

Però algun dia faré una pel·lícula. Potser. O potser no. Perquè tampoc no sé què explicar. No tinc el pols narratiu de l’Scorsese. Ell ho té fàcil perquè és italoamericà i va créixer a Little Italy. Sempre fa pel·lícules sobre coses que coneix (llevat d’una o dues). Però jo no conec res. Jo no vaig créixer a Little Italy, malauradament, sinó al puto carrer General Riera, on ningú no portava pistola i em sabria realment greu acabar explicant històries de la generació del Naranjito i monyades d’aquestes.

Jo no vivia envoltat de capellans i mafiosos. Jo vivia a la meva habitació, amb un paper pintat que em va desequil·librar emocionalment, i amb pànic a caure per la finestra des del vuitè pis. És a dir, que amb aquest material no es pot fer El baile de los vampiros, com si diguéssim. Polanski va conèixer els nazis i jo no. La seva família va morir als camps de concentració i la meva no. La meva àvia va morir de càncer i a mi em van distreure portant-me al cine, a veure Herbie torero.

I am a frustrated, mr. Polanski.

I love Jordany

2005-11-10T03:07:00.000+01:00

La ironia a temps. La setmana passada es va emetre el capítol de Jordània a l’Afers Exteriors, un programa on he treballat (ja no cal amagar-ho). Hores d’ara em pregunto que hauria passat a TV3 si el capítol s’hagués d’emetre demà. Segurament m’haurien obligat a refer el guió de dalt a baix en 9 hores.

Permetin-me, estimats lectors, que em posi sentimental. A Amman hi vaig fer uns quants amics (no anals, evidentment) i ara pateixo per ells. Tothom deu recordar l’extraordinària crònica que hi vaig fer. No me n’amago: I love Jordany. I avui més que mai.

Els jordans que vaig conèixer em van semblar pacífics i molt bona gent. Posats a trobar-los alguna pega només puc dir que el nostre conductor s’adormia al volant. Nimietats. O que vam estar en contacte amb restes d’explosius, tal i com van esbrinar sagaçment les autoritats aeroportuàries del Canadà quan em van arrestar en trobar indicis d’una mena de dinamita a la motxilla que havia portat durant tot el viatge a Jordània. Però això no és més que una anècdota.

Són els desavantatges de viatjar molt i gratis: fas amics arreu del món i pateixes per ells.

La idea cadàver

2005-10-31T19:19:00.000+01:00

Tinc la convicció que les idees circulen en parelles, com els mitjons. Quan tinc una idea que em sembla brillant immediatament surt algú i se m’avança. És a dir, que tots dos vam tenir la mateixa idea aproximadament al mateix temps. No m’ha passat una ni dos ni tres vegades. M’ha passat moltes vegades.

L’últim cas sagnant me’l vaig trobar dissabte. Vaig anar al cinema a veure el drama musical La novia cadáver (The corpus bridde) i, en una escena concreta, em van caure els testicles al terra i els ulls se’m van omplir de llàgrimes. Per què? A l’escena un grup de morts ressusciten i es troben amb els vius. En un primer moment tothom s’espanta fins que els vius comencen a reconèixer els parents difunts.

Aquesta mateixa idea em va venir al cap fa temps i pensava fer-ne quelcom algun dia. M’havia documentat sobre el nombre d’enterraments fets a Barcelona els últims 100 anys, sobre el PIB generat pels barcelonins i volia demostrar que la resurrecció dels morts no faria res més que ensorrar l’Estat del Benestar. Això se’m va acudir veient l’excel·lent drama musical Thriller de Michael Jackson. Recordem que l’acció del drama musical transcorre en un poblet on, sobtadament, ressusciten els difunts enterrats al cementiri. Era dêcàlàix que, un cop superat l’ensurt inicial, els morts i els vius es reconeixerien i es sentirien profundament emocionats per retrobar-se i lleugerament avergonyits per haver causat por i per haver sentit por, respectivament.

Però, i després? Què se’n faria de tota aquella gentada? D’aquells nouvinguts? Haurien de “viure” a algun lloc. S’haurien de guanyar la “vida”. Els nens morts vius haurien d’anar a escola, els joves haurien de treballar, els vells (la majoria dels morts, presumiblement) haurien de rebre pensions i gaudir d’una vellesa digna.

Si això passés a Barcelona suposaria un desafiament colossal a la capacitat multicultural i mestissa de BCN-) posa’t guapa.

És a dir, una població d’uns 2 milions d’habitants, calculem, passaria ipso facto a tenir-ne més del doble, amb la qual cosa els serveis socials quedarien instantàniament desbordats. La vivenda pujaria de preu estratosfèricament, a causa de l’espectacular demanda. Hi hauria un boom del totxo. És de preveure que molts dels morts haurien de treballar al sector de la construcció. Els menys afortunats quedarien a l’atur i haurien de rebre subsidis. La saturació a les escoles seria un problema, ja que un gran nombre dels ressuscitats serien nens, segons les dades demogràfiques de mortalitat infantil dels últims cent anys.

El problema de la immigració quedaria eclipsat per l’aparició de ghettos d’ultramorts. La sanitat pública entraria en una espiral autodestructiva que no es podria solucionar ni triplicant el preu del tabac. La pressió fiscal a la què es veuria sotmesa la població activa per tal de mantenir el sistema de pensions seria tremenda. La xarxa de transports públics seria ridículament insuficient.

Etc.

Per això quan vaig veure l’escena de la pel·lícula on un noiet reconeix el seu avi entre la munió de zombis la mandíbula se’m va desencaixar, vaig veure clar que quan tinc una idea algú altre a l’altra punta del món també la té i que, la propera vegada he de ser més ràpid.

Falsos rumors de la TV

2005-10-28T19:33:00.000+02:00

No sé si algun cop he dit que, gràcies a Déu, tinc la feina més meravellosa i fantàstica del món: la feina de treballar a la televisió.

Segurament els fidels lectors i el públic en general sentiran enveja per no poder accedir a aquest món de glamour al qual jo sí tinc accés il·limitat. Per això la gent del carrer s’inventa històries i patranyes amb l’únic objectiu de desacreditar els professionals que treballem a la tele. Per això ha arribat el moment de desmentir, amb coneixement de causa, alguns rumors malvats sobre els meus companys de professió.

-Josep Cuní no té un braç ortopèdic.

-Àngel Casas no té cap pòster de Franco al seu despatx.

-Miquel Calçada no va morir en accident durant la gravació d’un programa.

-Carles Francino no és propietari de la granja de micos de Camarles.

-Àngels Barceló no espanta els conductors en un revolt solitari.

-Josep Maria Benet i Jornet no lloga habitacions a magribins.

-Ramon Colom no va comprar cap gos a la Xina que resultés ser una rata.

-Mari Pau Huguet no ha robat mai cap ronyó a ningú.

PERDÓNENME

2005-10-24T17:35:00.000+02:00

Entiendo el catalán, pero me expreso mejor en castellano, de modo que les ruego me permitan hacerlo así.
Conozco Cataluña desde hace más de mucho tiempo y sé que es una tierra de contrastes, por lo que hay que ir con tiento. Por ejemplo, se ha hablado mucho estos días del Premio Planeta y todas esas cosas, y se le ha reprochado a Maripau que escribiera en castellano su libro, cuando es sabido por todos que en catalán no habría podido conseguir el premio. Cosas así me consternan, porque nunca se cuestionan cosas como que Ramon Pellicer se pasara al catalán cuando dejó el Canal Plus, o que incluso Mercedes Milá hablara en autónomo en un programa que hizo en TV3. Tengo entendido que incluso personas no catalanas han dicho algunas palabras o frases utilizando la lengua catalana, algunos libremente, y otros sin duda coaccionados por la presión de los dirigentes de la emisora o por miedo a represalias hacia sí mismos o hacia sus familias. Me vienen a la memoria los casos, por ejemplo, de Emilio Gutierrez Caba, Paz Padilla, Paula Vázquez o incluso personas de buena familia, como el Rey.
Por lo tanto espero no molestar a nadie, y si alguna persona no entiende algo yo le diría que visite el siguiente enlace que es de mucho provecho y mal no le ha de hacer.
Bien, el caso es que yo quisiera recomendarles un videoclub. Se llama "Grama" y se encuentra en la calle Urgel. No es gran cosa, pero disponen de películas importantes de todo tipo, nuevas y antiguas, como "Demolition man" o "Dirty dancing". Y para los que quieran algo más intelectual yo les aconsejaría "Manhattan", de Woody Allen.

Història AUTÈNTICA de l'SGAE (I)

2005-10-23T16:50:00.000+02:00

El final d'ETA

L'Ertzaintza busca una pantera en una pineda a prop de l'hospital biscaí de Gorliz (El Periódico de Catalunya)

Ja sabíem que el club terrorista ETA està en franca decadència des que va contractar els serveis de Josep Lluís Carod Rovira. Els últims atemptats ja no havien tingut com a objectiu persones, militars o automòbils, sinó matolls, papereres i coses estúpides. El que és sorprenent és que davant la manca de nous adeptes, d'una autèntica pedrera, hagin de recórrer a animals salvatges i protegits per l'UNESCO com les panteres per dur a terme els seus actes detestables.

Doncs no saben el que els vindrà a sobre! En aquesta societat del benestar les vides humanes no tenen cap valor; en canvi la gent s'indigna de forma turbulenta i organitzada per defensar causes de sèrie B, com l'alliberament de la dona, els casaments unisex, el bullying, el mobbing i els drets dels animals.

La fi d'ETA no arribarà a través de la pressió policial o de les negociacions polítiques sinó gràcies a feministes irades o ecologistes agressius.

HISTÒRIA DE LA SGAE (XX): "LES FRÍGIDES"

2005-10-19T18:24:00.000+02:00

Charles Baudelaire

LES FRÍGIDES

Al magnífic article de Maricel Chavarría “A la ‘superwoman’ no le apetece el sexo”, aparegut a La Vanguardia el dilluns 17 d’octubre, l’autora insisteix en el seu tema predilecte, és a dir, les dones i les seves mancances. En aquest article afirma que a la que ella anomena “superwoman” (és a dir, una dona que vol fer massa coses) li han pasat les ganes de sexe. Sobretot a les casades (“Según un estudio británico, las casadas o con pareja presentan mayor tendencia a tener problemas sexuales... ¿A quién le extraña?”). Cito coses que cita ella: “Su falta de interés por el sexo indica a menudo que están quemadas e insatisfechas en muchos aspectos de su relación”, “otra cosa es que lo que encuentras cada noche en tu cama no sea lo que esperabas” (Paula Sardelli). En definitiva, la dona està patint un canvi. No feia ni quaranta anys que havia descobert la seva sexualitat gràcies als anticonceptius, i ja l’ha perduda. Li ha durat poc, i segons sembla és per culpa de les exigències de la societat (“Al cansancio de la superwoman y al desencuentro de la pareja hay que añadir un tercer elemento decisivo: la cultura de la imagen. El sexo está de moda. Y también sus exigencias estéticas.”). I això és bo.
Els homes també han patit canvis socials, i sovint això s’ha traduït en producció artística. Al segle XIX, la crisi de la masculinitat va desembocar en el dandysme, i gràcies a això vam tenir Baudelaire i grans canvis favorables per a la cultura i la civilització occidental.
Per això no ens hauríem de preocupar gaire si la dona també pateix algun moment d’impasse, ja que això ja està comportant millores a la cultura. Alguna cosa s’està movent que ha permès que la Maria de la Pau Janer guanyi el Premi Planeta. És el començament i hem de ser optimistes.

HISTÒRIA DE LA SGAE (XIX): "ELS BLOGS"

2005-10-13T22:42:00.000+02:00

"Canarious, the killer", molt popular als països de la Commonwealth.

ELS BLOGS

Els últims trenta-cinc anys s'ha constatat un augment de l'ús d'internet que com a mínim fa pensar. Uns estudis de la Commonwealth demostren que un de cada diversos menors d'edat té accés a la xarxa, i el que és més preocupant: la fan servir. L'estudi també destaca un fenomen que va en alça i que preocupa a pares i mestres: els blogs. Els adolescents, i fins i tot els nens, han descobert una manera de penjar a la cosa intangible els seus pensaments i vivències particulars, deixant-los en quaderns virtuals a la vista de tothom. Hi escriuen coses íntimes que normalment no interessen als altres, i escrits barroers sobre temes indeterminats. Com que als blogs els lectors hi poden deixar els seus comentaris, sovint s'esdevé que es barallen entre ells i la cosa fa riure o bé plorar o bé res. Els pares i els mestres es reuneixen en centres d'assisstència per navegar junts per internet i llegir algunes de les coses que hi posen els que podrien ser els seus fills o nebots, però també els seus esposos o germans, ja que la cosa s'ha anat estenent fins a afectar també algunes persones adultes i sensibles.
Aquest fenomen fa que els especialistes en coses indeterminades es plantegin uns sèrie de qüestions. ¿Fins a quin punt és legal la difusió de coses a sac? ¿De quins temes parlen? ¿Per què no parlen amb els seus amics per comptes de penjar-ho a la vista de tots? ¿Quines són les causes de que hi hagi desgraciats que se sentin tan sols? ¿Com es fa un blog?
Els nens, i els que no ho són tant, han descobert en els blogs una manera de conviure sense tenir contacte físic ni haver-se de mirar a la cara. I també una manera de compartir coses estúpides com ara fotos, escrits íntims i xorrades d'aquestes, al mateix temps que senten que formen part d'un mateix grup, tenint referents comuns com ara pel·lícules de moda o música pop. Un exemple alarmant per la seva violència són les aventures del mixonet Canarious, que il·lustren aquest capítol.

HISTÒRIA DE LA SGAE (XVIII): "UNA DESGRÀCIA"

2005-10-11T18:28:00.000+02:00

Wallace & Gromit a "L'assumpte de la cadira", 2005

UNA DESGRÀCIA

Sembla ser que un incendi a Aardman Animations ha destruït una quantitat important del material que s'havia fet servir per a les pel·lícules de "Wallace & Gromit". No crec que en Nick Park, el que se'ls va inventar, rebi una pensió vitalícia de la SGAE com la vella Bardem, entre d'altres coses perquè ha demostrat que és capaç de treballar, com les persones honrades. Per altra banda, tot i que s'ha perdut molt de material, sortosament la crema ha arribat en un bon moment, ja que l'última pel·lícula ha estat al lloc número u als Estats Units, i perquè està a punt d'estrenar-se'n una altra joia: "L'assumpte de la cadira", en primícia en aquest blog.